Comentari del missatge de 25 de juliol de 2017

“Estimats fills! Sigueu pregària i reflex de l’amor de Déu per a tots aquells que estan lluny de Déu i dels manaments de Déu. Fills meus, sigueu fidels i decidits en la conversió. Treballeu en vosaltres mateixos per tal que la santedat sigui veritable en la vostra vida. Encoratgeu-vos cap al bé a través de la pregària perquè la vostra vida a la terra sigui més agradable. Gràcies per haver respost a la meva crida”.

Bon dia estimats germans,

És ben vistosa l’expressió amb la que la Mare de Déu obre aquest missatge: “sigueu pregària”.

La pròpia frase ens impulsa a un moviment més profund i compromès que el del propi enunciat: “fer pregària”.

Tal com jo ho veig, ser pregària vol dir fondre’ns amb la santíssima Trinitat, en un corrent d’adoració i d’amor recíproc que ens permet reflectir l’amor de Déu.

El “fer” és quelcom exterior, que s’utilitza amb el sentit de crear, realitzar, produir, executar, actuar, preparar, causar, etc.

El “ser” en canvi, és un dinamisme que comença en l’essència més íntima de la persona i s’irradia cap a l’exterior.

Del “ser pregària” germina la força per treballar diàriament la terra dels nostres cors, a fi d’arrancar el jull dels pensaments equivocats, les emocions negatives, les paraules i converses inapropiades, els pecats d’obra i d’omissió.

Del “ser pregària” en surt la decisió de convertir-nos permanentment i ser fidels al que el Senyor ens demana.

“Ser pregària” no és només gaudir de la llum de Déu sinó que ens compromet a submergir-nos en la flama ardent de l’Esperit Sant, per ser transfigurats per ell i així poder ser llum per a molts.

El sacerdot Benedictí Mamerto Menapace ho il·lustra de manera ben clara a través del conte “flama viva”, que em complau compartir amb vosaltres.

Hi havia una vegada un poble de cuques de llum. Vivien a la falda d’un turó, en mig d’un bosc espès, amb algunes clarianes per als seus jocs, i matolls per aixoplugar-se durant els dies de tempesta.

Molt lluny d’allà, a l’altra banda de la vall fosca i misteriosa, hi brillava una altra llum. Llunyana però tremendament present, aquella llum semblava tenir vida pròpia. No era de la mateixa qualitat que la dels altres insectes.

Era una llum viva. Tot i que sempre era al mateix lloc, atreia poderosament la mirada i fins i tot la curiositat del nostre poble de petites cuques de llum. La seva existència i el misteri de la seva brillantor a la nit, tenia intrigades a totes les cuques de llum. Havien sorgit diverses teories per explicar la seva existència. Algunes es basaven en la por. D’altres se’n reien i fins i tot li faltaven al respecte.

Un dia o altre s’havia de prendre una decisió.

Llavors van decidir convocar una assemblea general. S’hi va discutir, van sorgir hipòtesis noves intentant conciliar postures irreductibles. Però ningú no va quedar satisfet. L’únic que potser quedava mig clar era que algú s’hauria d’arriscar i donar respostes sobre la llum.

Es van anar succeint les propostes. Finalment es va aixecar la cuca de llum més intel·ligent. Ella aniria a veure-la i després explicaria la veritat. Només demanava que, per fer possible el seu retorn, la nit de tornada, totes tinguessin les seves llums ben enceses. Com que era intel·ligent, tenia por de perdre’s en la tenebrosa vall del mig.

I va marxar. Amb la vista clavada en el seu objectiu, va ser fàcil orientar-se. Va travessar la foscor i es va adonar que, a mesura que s’acostava a la llum, la foscor cada vegada era menys densa. I va arribar. Davant d’ella, el gran finestral d’un castell era obert i donava entrada a una gran sala al centre de la qual hi cremava un ciri enorme. La resplendor era tan intensa que va haver de tancar els ulls per no quedar enlluernada. Amb molta cura va començar a volar al voltant de la flama a la màxima distància possible, arrambada a les parets de la sala. La seva sorpresa creixia per moments. Realment aquella llum era meravellosa. No només brillava, com la de les cuques de llum, sinó que a més feia llum i enlluernava. La riquesa de la seva lluminositat era tan gran que es vessava sobre tots els objectes i els convertia en brillants. Tot semblava participar del regal d’aquella llum i ella acollia les seves formes i els seus colors.

Amb els ulls plens d’aquell espectacle, va tornar al poble. Al principi es va orientar per la memòria, però de mica en mica se li va anar fent visible el resplendor de les seves germanes que enllumenaven el seu retorn. Quan va arribar, va explicar amb tota mena de detalls tot el que havia vist. Havia quedat embadalida per aquella llum tan rica que es vessava sobre totes les coses i permetia veure-les, distingir-les, reconèixer-les. Va respondre totes les preguntes que li van fer i l’únic que va aconseguir fou augmentar en el seu poble la fascinació i les ganes de conèixer en profunditat la veritat d’aquella llum. Perquè ella només havia vist. No havia tocat, no havia sentit; de fet no podia dir res sobre la llum en si. Només podia informar dels seus efectes.

Calia insistir. I aquesta vegada es va oferir la més coratjosa.

Orientada per la seva amiga, va sobrevolar la vall tenebrosa direcció cap al castell. Va entrar per el finestral i després d’imitar a la seva predecessora, va fer gala del seu coratge i es va començar a acostar a la flama. Va començar a sentir la seva escalfor. Va constatar que li comunicava vida, força, energia. Es va sentir revitalitzada i amb més empenta. Li va marxar el fred que havia agafat en el seu llarg vol. Li va semblar renéixer. I plena d’alegria pel seu descobriment, es va endinsar en la foscor de la nit rumb cap al seu poble que l’esperava ansiós.

La seva arribada va commoure tothom. El seu entusiasme era tan gran que semblava que ella mateixa feia partícips a les seves companyes d’allò que havia aconseguit assimilar de la Flama Viva, de la font de calor i energia. Gairebé no li feia falta explicar el que havia passat. Era talment com si ella mateixa irradiés el que havia viscut. I això, en comptes de calmar l’ansietat i la fascinació de les cuques de llum, va acabar plantejant-los, amb una força inusitada, la pregunta:

- Qui és aquella llum?

La coratjosa no podia respondre aquesta pregunta. Podia parlar dels efectes que havia sentit, de l’escalfor i de la vida. Però no tenia experiència de la flama en si. Tot i el seu coratge, no s’havia animat a tocar. Tenia por d’entregar-se a quelcom de desconegut que pogués consumir-la…

Però la pregunta havia estat formulada i calia respondre-la. Qui s’oferiria?

En mig del silenci es va sentir una veu petita i encisadora. Era la de la somiadora.

– Hi vaig jo! –va dir sense dubtar.

La sorpresa va ser majúscula. Ningú no se la prenia seriosament, al poble de les cuques de llum. Tenia tanta imaginació! I un llenguatge tan fantasiós, que quan volia explicar alguna cosa, no l’entenia ningú. Ves a saber quina explicació portaria quan tornés!

Però el seu desig de volar era tan gran i la seva voluntat tan indestructible que va marxar, fascinada per la llum. Va entrar pel gran finestral amb els ulls ben oberts clavats en la Flama Viva. I es va deixar seduir…

Des del poble llunyà es va veure un esclafit de llum instantani i petitíssim. I allí es va quedar cremant, unida per sempre a la flama que no consumeix, que assumeix.

Mai més no va tornar per portar respostes. Es va quedar allà generant preguntes.

Des d’aleshores al poble de cuques de llum se sap que alguna cosa els hi envia missatges de llum des de la Flama Viva.

Entre elles n’hi continuen havent d’intel·ligents i de coratjoses. I segurament n’hi continuarà havent de somiadores.

Per tant, recordem que “Fer pregària” és contemplar “la flama” des de fora; fins i tot pot ser tocar i sentir la presència viva de Déu i informar-ne sobre els seus efectes; però no n’hi ha prou…

“Fer pregària” es pot fins i tot assemblar al coratge de la segona cuca de llum, que es va acostar a la flama, va sentir el seu escalf i es va alegrar perquè va constatar que li comunicava vida, força, energia; però amb això tampoc no n’hi ha prou, ja que els qui ens envolten es continuaran preguntant: – Qui és aquella llum?

“Ser pregària” -en canvi- és arriscar-se per submergir-se en la Flama Viva, a pesar de que no siguem tan intel·ligents com voldríem ser, ni tan valents com altres.

Només essent una mica somiadors i confiant totalment en les promeses de Déu i en l’amor de la Gospa, ens deixarem seduir per la llum dels Cors de Déu i de Maria, i no només ens hi acostarem sinó que “essent pregària” ens submergirem totalment a ells per tal que aquest foc Diví cremi tota la porqueria que hi ha en nosaltres i faci resplendir a través nostre el veritable amor de Déu.

Demanem-li a la Reina de la Pau que intercedeixi per nosaltres, perquè no solament “fem pregària”, sinó que tota la nostra vida “sigui pregària” i així romanguem submergits en la flama que no consumeix sinó que assumeix.

Us envio una forta abraçada, us demano que pregueu per mi i us dono la Benedicció sacerdotal.

P. Gustavo E. Jamut,

Oblat de la Mare de Déu