“Estimats fills! Avui us invito a obrir-vos a la pregària. La pregària fa miracles en vosaltres i a través vostre. Per això fillets, en la simplicitat del cor, demaneu a l’Altíssim que us doni la força de ser els fills de Déu i que Satanàs no us sacsegi com el vent sacseja les branques. Fillets, decidiu-vos novament per Déu i busqueu només la Seva voluntat i aleshores, en Ell, trobareu joia i pau. Gràcies per haver respost a la meva crida!”
Des d’aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que havia d’anar a Jerusalem i que havia de patir molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i havia de ressuscitar el tercer dia. Llavors Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo dient: –Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà. Però Jesús es girà i digué a Pere: –Vés-te’n d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes. (Mt. 16, 21-23). Vés-te’n d’aquí, Satanàs!; Satanàs s’apareix davant nostre de moltes maneres i ens enreda. Es presenta com a pecat quan les nostres actituds no són rectes, quan jutgem els altres sense misericòrdia, quan no fem tot allò que Déu ens crida a fer, quan busquem substituts a les nostres mancances (drogues…), quan permetem que la nostra afectivitat es vegi fàcilment trasbalsada, quan no controlem la nostra sexualitat, quan ens domina l’afany de tenir, quan ens deixem manipular o manipulem per donar compliment a un desig, quan diem mentides, quan ens juguem la vida per coses que no s’ho mereixen…
Paraula, obra i omissió amaguen aquesta actuació secreta del mal. I el pitjor de tot és que no l’allunyem de nosaltres. Sovint aquesta és la forma més fàcil d’actuar o una manera de tranquil·litzar la nostra consciència. La veritat és, però, que el mal no en té mai prou. I a través d’aquest pecat subtil, s’apodera d’ànimes ben intencionades. Quantes vegades jutgem els pobres pel simple fet de ser-ho? Quantes vegades diem això s’ho ha buscat”? Quantes vegades som hipòcrites i ens creiem millor que el nostre proïsme. Déu mira el cor de l’home! Podem enganyar-nos a nosaltres mateixos, però Déu ho veu tot. No podem deixar-nos emportar pel dimoni. Hem de ser de Déu: Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i el diner. (Lc 16, 13). Els diners fan emmalaltir el pensament i la fe, i ens fan anar per un altre camí… De la idolatria als diners en neixen mals com la vanitat i l’orgull que ens fan tornar maníacs de qüestions ocioses. No pots servir Déu i els diners. No es pot: o una cosa o l’altra! Això no és comunisme, eh! Això és pur Evangeli! Són aquestes les paraules de Jesús! (cf. Papa Francesc a Santa Marta, 20-09-13).
No podem ajudar el proïsme si el jutgem amb el nostre cor. O servim el nostre orgull o servim el proïsme. No hem de complicar les coses, el nostre interior ha de ser senzill i sense doblecs. Satanàs o el diable i altres dimonis són àngels caiguts per haver refusat Déu i el seu Regne. La seva opció contra Déu és irrevocable. I intenta associar l’home en la seva rebel·lió contra Déu” (CEC 538). La forma que agafi aquesta associació no ens la podem imaginar i, per això, cal estar sempre a l’aguait. La pregària serà el millor antídot i l’instrument més eficaç per escapolir-nos dels enganys del maligne. Som fills i totes les temptacions poden ser vençudes si ens associem definitivament amb Jesús. Jesús és el nom que salva; el nom que, en ser escoltat, canvia tota la nostra existència. “Perquè en el nom de Jesús tothom s’agenolli al cel, a la terra i sota la terra” (Flp 2,10). Glòria al seu nom!
La glòria de Déu és la persona humana vivint en plenitud. (sant Ireneu de Lió). Si parlem de la glòria de Déu és perquè la puguem descobrir en l’altre, especialment en el pobre, en el marginat o en qui està necessitat de l’amor de Déu. El cristià veritable troba Déu en l’altre. Ajudar el dèbil és caritat; pretendre ajudar el poderós és orgull (sant Gregori Magne). I és que el camí de l’Església és anar a l’encontre de l’home. Aquest home és el primer camí que l’Església ha de recórrer en el compliment de la seva missió; aquest és el primer i fonamental camí de l’Església, camí que va ser marcat per Crist mateix i camí que de forma immutable condueix a través del misteri de l’encarnació i de la redempció (beat Joan Pau II – Redemptor Hominis, núm. 14)
Que es faci la teva voluntat aquí a la terra com es fa en el cel. (Mt 6, 10). Hem de fer la voluntat del Senyor, no ens cansem de repetir-ho al Parenostre. Només hem de dir a Déu aquesta paraula: “Fiat voluntas tuas”; repetim-la des de l’íntim del cor cent vegades, mil, sempre. Agradarem més a Déu amb aquesta única paraula que amb totes les mortificacions i devocions possibles. (sant Alfons Maria de Libori). Si fem la voluntat de Déu, els fruits seran la felicitat i la pau. No podem viure en la intranquil·litat, en el sense sentit de no saber que totes les coses tenen un sentit. El sentit profund el dóna Déu. Perdem la pau quan no actuem segons el seu voler.
Poso fi a aquest comentari amb una pregària escrita per sant Agustí en el seu llibre sobre la Trinitat. Aquesta és l’esperit, Ell ens mostra un camí per viure en plenitud:
Senyor i Déu meu, ets la meva única esperança. Escolta’m perquè no em rendeixi al desànim i deixi de buscar-te. Que tingui sempre ànsia de veure el teu rostre. Dóna’m forces per a la recerca, Tu que vas fer que et trobés i que m’has donat l’esperança d’un coneixement més perfecte. Davant teu tens la meva fermesa i la meva debilitat: conserva la primera i guareix la segona. (…). Fes que me’n recordi de Tu, que t’entengui i t’estimi. Fes créixer en mi aquests dons fins que la meva conversió sigui completa. (sant Agustí, De Trinitate).
Que la Gospa ara més que mai ens dugui a Jesús!
P. Ferran J. Carbonell
