8/02/2016 – El testimoni del Rafa Lozano… fa deu anys

 

El Rafa Lozano ha peregrinat a Medjugorje una vintena de vegades i hi ha portat uns mil peregrins. Aquest és el testimoni que ell mateix va escriure en tornar de la seva primera peregrinació, ara fa deu anys.

Bon dia. Em dic Jesús García-Colomer i us vull explicar una cosa. Fa dies, furgant al meu ordinador vaig trobar alguns documents que a aquestes alçades resulten commovedors i que aniré posant a poc a poc aquí, a www.redgospa.com perquè els aneu coneixent. Resulta que aquest calaix de sastre està ple de perles sobre Medjugorje que mai no varen veure la llum!

He dedicat bona part de la meva vida professional a estudiar, conèixer i contrastar tot tipus d’informació al voltant del Fenomen Medjugorje. Permeteu-me que us expliqui perquè em refereixo als esdeveniments al poble d’Hercegovina com a Fenomen de Medjugorje i no pas com a les Aparicions de Medjugorje. Molt senzill. És per dos motius. El primer perquè, essent rigorós en l’ús del llenguatge, en realitat no sé si el que està passant a Medjugorje són aparicions o no. No en tinc proves documentals, només testimonials: les de les persones que donen testimoni d’haver vist la Mare de Déu en una experiència mística en aquest lloc.

Tot i així, tal com us he dit, jo no he vist la Verge Maria, i la institució encarregada de donar com a vàlids aquests testimonis, l’Església, tampoc no ha confirmat ni desmentit que siguin o no siguin aparicions.

En segon lloc perquè fins i tot si aquestes aparicions fossin certes, els esdeveniments de Medjugorje superen aquesta experiència mística que en tot cas només tindrien un grupet reduït de persones, quan en canvi a Medjugorje hi passa quelcom que impacta moltes persones, milions, que no veuen la Mare de Déu i a qui, de totes maneres, alguna cosa els hi ha canviat la vida allà, a Bòsnia i Hercegovina.

El que deia, que en aquests deu anys d’estudi i divulgació, de separar el gra de la palla i de contrastar veritats per descartar rumors i condemnar falsedats, he recopilat una pila de testimonis que guardo curosament al meu ordinador, i amb el pas dels anys, alguns ja han passat de ser curiosos o interessants a ser entranyables.

En la recerca d’aquests darrers dies, he trobat el testimoni d’un gran amic, de tot un senyor, pare de família nombrosa, ni més ni menys que sis fills, que ha dedicat i dedica la seva vida a donar vida per allà on va, ja hagi sigut des de la seva feina, des del grup de pregària que va muntar a casa seva, o des de les sessions de quimioteràpia recents per combatre un càncer força agressiu al que planta cara; des d’on sigui, perquè els fills de la Mare de Déu no deixen de ser-ho ni enlloc ni en cap circumstància.

El cas és que li hem demanat el seu testimoni més recent i ves per on també tenim el seu testimoni que ell mateix va escriure fa gairebé deu anys, quan va tornar de la seva primera peregrinació de Medjugorje. Avui aquest testimoni té el valor documental del principi d’una gran història que es confirma amb el testimoni d’avui.

Aquest de fa deu anys té la frescor del qui acaba d’arribar, la sorpresa d’un nen, la gràcia del qui encara no sap com explicar coses que l’han superat. L’actual té el pòsit de qui sap millor de què parla, la calma de qui ho ha digerit amb el temps i que ha experimentat en la seva pròpia vida el bon fruit que se li ha donat amb el pas dels anys.

Així, sense més, us deixo el primer testimoni que em va escriure el Rafa Lozano, ja fa deu anys, i que després podreu comparar amb l’últim que ha escrit, no fa ni una setmana. Aquest és el Rafa Lozano, fa deu anys:

 

“Medjugorje: un abans i un després”

Testimoni de Rafa Lozano

Madrid, 8 de setembre de 2006

 

Benvolgut amic:

M’agradaria explicar-te breument la història de com vaig conèixer Medjugorje, per què hi vaig anar i com és la meva vida després d’haver anat a aquest trosset de Cel, aquí a la Terra.

Pels vols del mes de febrer de 2006, un bon amic ens va venir a visitar un dia a casa, a la meva dona i a mi (tenim cinc fills). Treballa al setmanari catòlic ALBA i sovint ens parla de temes molt interessants. En aquella ocasió el tema va ser unes suposades aparicions que tenien lloc en un poblet de l’antiga Iugoslàvia. Jo, que em considerava un catòlic compromès, era molt escèptic amb aquest tipus de suposats fenòmens sobrenaturals; jo era dels que de deia: “no necessito miracles ni aparicions per creure … prefereixo els miracles quotidians”. Tot i així, els que explicava el meu amic no em grinyolaven gens: tot sonava molt bé; tot quadrava amb l’Evangeli, i els miracles dels que parlava es referien més a curacions de l’ànima, a conversions, que no pas a d’altres tipus de miracles, a priori més vistosos.

Al cap de menys d’un mes, i encara no sé ben bé com, al meu amic, que estava desitjant conèixer aquell lloc però no tenia ni vacances ni diners per poder-hi anar, el seu diari li va encarregar que viatgés a Medjugorje per fer-hi un reportatge… i això és el que va fer. S’hi va estar una setmana, i a més de fer el reportatge va fer un recés amb un tal “pare Jozo”, un franciscà que pel que semblava era una mena de protector dels vidents. En aquells moments ja m’havia començat a interessar i a llegir alguna cosa sobre els missatges de la “Gospa”.

A la tornada del meu amic –que durant el viatge no va parar d’enviar-me uns missatges molt estranys al mòbil- no va caldre convidar-lo a casa perquè ens expliqués: ell solet es va convidar. Ens va venir a veure el dia després d’arribar, i només de veure’l em va abraçar, em va mirar als ulls i em va dir: ”…germà, hi has d’anar …”.

UNA COSA PRECIOSA

La meva reacció fou de sorpresa, què li havia passat al meu amic a Medjugorje? Per què m’abraçava i em mirava així? Sens dubte havia estat quelcom molt fort; era ell, però era diferent. Els seus ulls reflectien alguna cosa… una cosa preciosa, i tot i que jo no sabia què era, estava clar que es tractava de quelcom molt, molt bo.

Durant aquella vetllada, que va acabar cap a les cinc de la matinada, vam parlar (millor dit, ell va parlar i parlar i parlar) d’una manera diferent; tenies la impressió que ell també havia vist la Mare de Déu! Alguns cops, en mig d’una anècdota, parava d’explicar, somreia dolçament i movent el cap mentre mirava l’infinit, ens deia: “…hi heu d’anar …”.

Ben aviat vaig descobrir què li passava al meu amic: tenia Pau. Així que la meva dona i jo, que som molt llançats, veient com havia tornat, com Déu havia tocat el seu cor, vam decidir, sense pensar-nos-ho, que “hi havíem d’anar”.

LA PRIMERA, LA MEVA DONA

La primera d’anar-hi va ser la meva dona. El meu amic ens havia dit que “… qui organitzava els viatges era la Gospa…”, cosa que vaig comprendre quan un dia de primers de maig, mentre estàvem junts els mateixos quatre d’aquella nit, el meu amic ens va dir que hi havia una peregrinació programada per uns dies més tard i que l’acabaven de trucar per dir-li que hi havia dues places lliures. “Casualment”, l’aniversari de la meva dona era el 14 de maig i el de la nostra amiga María -la que ens acompanyava-, el 15 de maig. Així que, entre riures i bromes, va suggerir que el viatge podia ser el seu regal, tot i que… no teníem els diners ni de bon tros!

Tot i així, sense saber ben bé com ni perquè, al dia següent tenien els dos bitllets d’avió a la mà. I la setmana següent eren dins d’un avió que les portaria a Sarajevo, via Milà, per arribar després amb autobús a Medjugorje. Era la primera vegada que la Lola es separava dels nostres cinc fills tants dies… i també la primera que jo em quedava sol, a càrrec dels cinc … ¡Ufff, que dur que és ser mare!

A diferència del meu amic, la meva dona no em va enviar ni un missatge durant la seva peregrinació. És més, si volia saber alguna cosa d’ella, ho havia de fer a través de la Maria. Va fer bé, perquè si no ho hagués fet així, jo l’hagués despistat amb les meves queixes sobre com de moguts eren els nostres nens.

Aquella setmana se’m va fer eterna: per la meva “maternitat accidental”, per el molt que la vaig trobar a faltar i per la curiositat que tenia per veure si tornava tan tocada com el nostre amic Jesús o si allò només havia estat casual o flor d’un sol dia. La vaig anar a buscar a l’aeroport i em va passar una cosa molt curiosa: jo no tenia ni idea de qui eren els seus companys de viatge però tan bon punt van començar a sortir per la porta de la sala de recollida d’equipatges, ho vaig saber: “ja han arribat”, vaig pensar. I no em vaig equivocar. Aquelles cares, aquells ulls, tenien la mateixa brillantor, la mateixa expressió que la del meu amic Jesús quan em va abraçar a la tornada del seu viatge. Al cap d’una estona van sortir la Lola i la María, i uffff… quina impressió! A elles també els havia passat alguna cosa.

Al cap d’uns dies, ja de tornada a la normalitat, mentre érem a casa, em vaig parar a observar la manera com que la meva dona renyava a una de les nostres filles: allò no tenia res a veure amb el “crit maternal” acostumat, espontani i irrefrenable que solia deixar anar quan, la pobra, estava al 115% de la seva paciència, com faria qualsevol mare de família nombrosa que treballa fora i no té ajuda a casa. La seva manera de dirigir-se a ella, el seu amor, la seva dolçor, eren especials. Era com si hagués estat rebent un curset pràctic de “com ser una mare bona i dolça”…però posant-se al lloc de la filla. I és que, de fet, l’havia rebut, a Medjugorje, i la professora havia estat la Gospa. No oblidaré mai aquell moment. Al cap d’una estona la vaig mirar i li vaig dir: “…estimada, ja sé perquè et noto diferent: ara tens Pau …” Em va somriure dolçament i va seguir amb les seves coses.

I passem al tercer capítol d’aquesta història:

Faltava jo!

Aquell tipus de tertúlia a quatre a casa, un o dos cops per setmana, amb sopar i mono-tema, em va començar a crispar. L’únic que no hi havia anat era jo; l’únic que quan parlaven d’un lloc, d’una muntanya, d’una persona, d’un parc, no ho coneixia… era jo. Aviat em vaig adonar que jo mateix havia començat a parlar de Medjugorje a altres persones i em preguntaven: “… ah, si? i tu… quan dius que hi vas estar?…”

Jo hi volia anar, hi havia d’anar! Però els meus plans no sortien. Em vaig plantejar anar-hi en autocaravana amb la família, en avió, en cotxe pel meu compte… i mai no trobava ni els diners ni el moment, ni el suport de ningú. Déu em va fer veure, llavors, que havia de posar en pràctica una de les idees que els meus “companys de tertúlia” m’havien transmès: confiança, deixar les coses importants en mans de la Mare de Déu, i pregar; pregar perquè surtin. I després, finalment, posar-hi els mitjans humans. Així que, vaig pregar i vaig demanar a la nostra Mare que m’hi portés…jo no sabia ni com ni quan però que per favor m’hi portés.

I llavors va succeir una cosa…que lògicament no entrava en els meus plans, però sí en els de Déu:

Un mal dia (fins aquell moment estava essent horrorós), vaig quedar per dinar amb el meu amic el periodista. Ambdós vam sortir de la feina tremendament “cremats”, ofegats en mil merders, i amb la moral més aviat baixa. El vaig recollir amb la meva moto i ens en vam anar a dinar. Va ser un d’aquells dinars que fem de tant en tant els homes, en els que ens posem a “arreglar el món”, parlant de com de malament tothom ho fa tot i preguntant-nos com és que no ho fan tan bé com nosaltres. Verdaderament era un mal dia.

EN UN MAPA

En acabat, vam anar amb la moto fins a uns grans magatzems, perquè hi volia comprar un llibre. Mentre érem allà, de sobte vaig veure la secció de “mapes de carretera”, i li dic al meu amic: “…¡mira tio, mapes… ! Anem a fer-hi una ullada …” I carai si la vam fer! Vam estar mirant guies de càmpings, mapes de carreteres, mapes locals, guies de rutes, cases rurals … I finalment vaig comprar un mapa de carreteres europeu que em va semblar força complert. Quan acabàvem de pagar, en Jesús el va treure de la bossa i em va fer parar atenció en la portada del mapa, amb cara d’haver vist un fantasma: “…no pot ser …” em va dir. Em va senyalar amb el dit el tros de mapa que hi havia a la portada: essent un mapa d’Europa, podia haver sigut una zona de França, d’Anglaterra…fins i tot, per què no, d’Espanya. Però no: quan m’hi vaig fixar … Split… Dubrovnik… Mostar… Medjugorje!… A la portada d’una mapa de carreteres escollit a l’atzar! … En aquell moment vaig donar gràcies a la Mare de Déu perquè vaig tenir la certesa que aniria a Medjugorje.

Passaven els dies, s’acostava l’estiu, les vacances… i jo sense saber com anar-hi! Ja gairebé m’havia desdit d’anar-hi durant l’estiu quan un dia em trobo a Missa de tres quarts de dues el meu amic periodista. Portava el famós mapa i després de missa ens vam asseure en un bar a menjar un entrepà i a parlar del viatge … del meu viatge. Vam pensar un itinerari, vam calcular les possibles despeses de gasolina, peatges i menjars, vam parlar sobre els possibles acompanyants… i al cap d’un parell de dies teníem dos companys més de viatge (un d’ells hi va posar la furgoneta), un lloc a la casa de peregrins “San Giuseppe”, i els diners i el temps necessaris per poder-hi anar.

Finalment me n’anava a Medjugorje!

Un vespre de finals de juliol, tres dels quatre aventurers, el periodista, el Pare Cruz i jo mateix, vam ultimar els detalls del que ens enduríem: llanterna, una manta, un coixí per a les estones de son a la furgoneta, menjar pel camí… i sobretot EL COR OBERT. No sabíem què ens depararia aquell viatge però sí que aquell era l’únic equipatge que no ens podíem descuidar.

Vam marxar al cap de dos dies. El punt de trobada fou la parròquia del pare Cruz. Vam anar a la Missa de les 8 del matí, que va celebrar ell, després ens va convidar a esmorzar i …som-hi.

32 HORES DE VIATGE

El viatge fou tota una aventura: vam trigar unes 32 hores a recórrer els 2.500 quilòmetres que separen Madrid de Medjugorje, i tot i que havíem pensat para a dormir, ho vam fet tot d’una tirada, parant, per descomptat, a menjar i estirar les cames de tant en tant. Els darrers quilòmetres es van fer eterns ja que ens vam posar per unes carreteretes impossibles, ja en territori d’Hercegovina, que semblava que no s’acabaven mai més i que ni tan sols apareixien als mapes. Per cert, que el primer miracle que vam viure va ser que el nostre amic Carlos, el quart passatger, va passar les fronteres d’Eslovènia, Croàcia i Bòsnia-Hercegovina… amb el carnet d’identitat caducat!

Quan vam arribar, l’entranyable mestressa i directora de la “casa San Giusseppe” ens va ensenyar la nostra habitació (una ‘individual’ de cinc), ens va parlar sobre la Gospa i ens va donar un plat de menjar calent que vam agrair com si es tractés d’un banquet de marisc. Ens vam dutxar i ens en vam anar cap al poble per anar a la Missa de les set de la tarda. Era impressionant per la multitud, sobretot gent jove (la nostra visita va coincidir amb la Trobada anual de la Joventut) que vivia aquella Eucaristia com si fos l’única de la seva vida. Vam tornar a casa cansats però jo vaig començar a escriure. Volia tenir un record clar de tot el que em passés allà; i vaig escriure… el primer dia. A partir d’aleshores em va ser totalment impossible.

El segon dia va començar “fort”: després d’esmorzar anàvem a una aparició de la Mirjana, una de les vidents. Era el dia 2 d’agost i més tard vaig saber que cada dia 2 de mes es dedica a pregar pels no creients, o com diu la Gospa, ‘per aquells que encara no han conegut l’Amor del meu Fill’.

A partir d’aquell moment va començar, per a mi, un autèntic carrusel d’experiències sorprenents, que no eren el que jo buscava però que aviat vaig comprendre que sí que eren el que necessitava per donar un gir verdader a la meva vida. Jo, como gairebé sempre, tenia “els meus” plans, i vaig descobrir que estava fent el ridícul amb aquella actitud. El Senyor em va regalar, a través de la seva Mare Santíssima, una infinitat de detalls, de carícies; em va agafar de la mà i em va dir: “…mira per aquest foradet, fill meu. Veus? Així és el Cel. I això és el que Jesús vol que facis …”.

Les coses que em van passar allà, prefereixo guardar-les i explicar-les en persona a qui el Senyor em faci veure que necessita sentir-les dels meus llavis. Però sí que et puc dir que van ser … increïbles.

MEDJUGORJE ÉS DE DÉU

No tinc cap dubte de que Medjugorje i tot el bo que hi passa és de Déu, perquè Ell m’ha tocat el cor. He conegut en persona el que el Sant Pare Benet XVI vol dir en la seva encíclica “Deus caritas” quan parla d’aquella “trobada personal amb Jesús”; i sé que si Ell és dins, no hi cap res més.

A la meva tornada a Espanya, tot és diferent. Tot segueix igual, però jo ho veig diferent. Veig les persones amb les que em creuo cada dia, i no hi veig veïns o companys de feina sinó els meus germans; els meus germans en Crist. Abans em costava una barbaritat pregar; i anar a Missa…ni t’ho imagines! Ara no puc passar un dia sense acompanyar el Senyor en la Eucaristia, perquè també he entès què és en realitat. Parli amb qui parli, encara que jo no ho pretengui, li acabo parlant de Medjugorje; no puc –ni vull- evitar-ho! Abans em feia vergonya resar el Rosari en públic; ara recordo que allà el que és estrany és veure algú sense Rosari, i em dic: “…però si això és el normal …” i el reso on sigui i davant de qui sigui.

Els missatges de la Mare de Déu, les cinc pedretes, són l’Evangeli mateix. I li dono les gràcies a Ella i a Nostre Senyor per haver-me donat l’oportunitat, aquest regal, que sens dubte ha canviat la meva vida.

Per a mi hi ha un abans i un després de Medjugorje. I sé que ara la meva responsabilitat és ajudar Déu a tirar endavant el seu pla; aquell pla preciós que és “una passada”, que és l’únic, i que tantes persones, com tu i com jo, s’estan perdent.

Per això us dic de cor que compteu amb mi per qualsevol iniciativa que signifiqui ajudar a propagar la flama de Medjugorje. Perquè és la nostra obligació compartir aquest immens regal que ens ha fet la Mare de Déu.

Una abraçada ben forta i que Déu et beneeixi.

Rafa Lozano. 8 de setembre de 2006.

Conclusió:

El Rafa Lozano, al final del seu testimoni, ens demana que comptem amb ell per a: “qualsevol iniciativa que signifiqui ajudar a propagar la flama de Medjugorje”.

Deu anys més tard, i mentre està lliurant una batalla contra el càncer, com ell mateix explica al seu testimoni d’avui, resulta que si mira enrere pot dir que ha estat el mitjà perquè més de mil persones coneguin Medjugorje. Un dels objectius que es va marcar quan va tornar aquell 2006 absolutament enamorat de Crist, fou que el major nombre de persones possible el coneixes com l’havia conegut ell, i per això es va inventar una peregrinació molt particular: El Medjujove: peregrinació anual que es fa des de Madrid en autobús, per participar del Festival de Joves de Medjugorje cada mes d’agost, recorrent, a la vegada, diferents santuaris i llocs d’interès espiritual a diferents punts d’Espanya, França, Itàlia i Croàcia. Una aventura en la que el mateix Rafa ha estat testimoni de miracles i conversions. Una aventura que no ha estat mai reflectida als mitjans de comunicació però que tot i així ha estat una aventura que ha salvat vides, literalment. El Rafa explica com va aparèixer Medjujove, amb tots els detalls, al llibre Estamos de vuelta.

Font: http://www.redgospa.com/noticias/21/el-testimonio-de-rafa-lozano-hace-diez-anos.html