Era un vip…a la meva vida he fet sempre tot el que he volgut

TESTIMONI DE L’ADRIAN – 31/03/2014

Era l’ovella perduda, però Ell em vingué a buscar

Fa poc més de tres anys vaig trobar el Senyor i la meva vida ha canviat, he trobat la felicitat, la tranquil·litat i la pau. Sempre havia cercat la felicitat de mil maneres, fins i tot posant en perill la meva vida.

Sóc en Colibas Conte Adrian, tinc 35 anys i visc a la província de Verona des de fa uns tres anys.

La meva infantesa fou molt “mogudeta”. La meva família catòlica, només de nom, mai em digué que Déu existia i no recordo haver vist mai crucifixos o imatges sagrades a les parets de casa meva.

El meu avi era anglès, la meva àvia mig anglesa mig alemanya, la meva mare alemanya i el meu pare romanès: us podeu imaginar el resultat: Jo, Conte.

Rebia més amor dels estranys que no pas de la meva família; envejava els nens pobres, ells almenys eren feliços ja que rebien les carícies de la seva mare, ella els parlava, els hi feia el petó de bona nit,…

Vaig fer arts marcials durant molts anys; als 13 anys ja formava part del millor equip de la sèrie A i de seguida em seleccionaren a l’equip nacional.

Gràcies a l’esport vaig viatjar gairebé per tot el món. Als disset anys vaig ser cuiner a Roma en un dels millors restaurants de la guia Michelín i també sommelier. Als 19 anys era guàrdia del cos VIP dels personatges televisius i després “goril.la”, persona encarregada d’allunyar els clients molestos. Vaig fer aquesta feina durant 7 anys.

Estava entre gent molt rica, en contacte amb la droga, el sexe… A la meva vida no hi mancaven mai els diners, les dones, els cotxes, etc. Ho tenia tot, què us sembla? Vaig estar amb més de 300 dones, i quines dones!, de totes les races i de totes les edats, morenes, rosses, grogues, verdes… Per a mi, la dona no era altra cosa que un objecte que utilitzava per satisfer el meu desig; res més.

Era masclista, orgullós, astut i jugava amb qualsevol. Per a mi, l’univers de la dona era un joc de nens.

Al cap d’un temps vaig entrar a formar part d’un club de motoristes. Recordeu aquelles bandes que manaven en un territori com si fos el Bronx? Fins i tot allà, en pocs anys vaig arribar a dalt de tot i vaig fer més coses que qualsevol altre en 30 anys: dones, baralles, diners, drogues, alcohol. Em feia respectar a força de cops. En aquell món només se’n sortia qui era fort. Em coneixia tothom, fins i tot a l’estranger; anava sempre armat. Era un guerrer invencible; aconseguia tombar i sotmetre a homes grans com muntanyes. De qualsevol forma, sempre em vaig fer respectar.

Fa quatre anys vaig conèixer el meu àngel, era bellíssima, uns ulls preciosos i puc dir que per primera vegada a la meva vida em vaig enamorar. No m’havia passat mai. Es deia Catya i era tot el contrari de mi. Anava a l’Església, no li preocupava anar a tot arreu amb mi. És cert que no era el tipus de dona amb qui m’havia relacionat, però em va impressionar la seva espontaneïtat, la seva simplicitat, a vegades cohibida, i per això m’agradava…, però a més, era guapíssima!

Vam anar a viure junts, malgrat que fou una mica difícil ja que a mi em convidaven a tot arreu, jo volia anar-hi sempre…era un vip, no? A ella li costava una mica venir amb mi ja que la gent amb qui sortíem era bastant peculiar…

A vegades, el diumenge a la tarda l’acompanyava al Santuari de la Comuna d’Ostiglia (Mn), però jo no entrava a l’església, me n’anava al bar del davant. El frare franciscà, quan em veia em convidava a entrar però jo li contestava que no volia perdre el temps. Imagina’t algú com jo, amb botes, texans amb cadenes, jaqueta de pell plena de descosits, barret de cowboy, davant del frare franciscà amb la seva túnica i la seva barba…

Sempre havia pres les meves decisions sol, mai obligat per ningú, ni tan sols per ella. Així va ocórrer aquell mes de juny de 2008, un diumenge molt calorós, vaig acompanyar el meu àngel a Missa de 6 i me’n vaig anar al bar de sempre, a 10 metres del Santuari, a esperar que acabés la Missa. Feia massa calor i el bar no tenia aire condicionat; sabent que sí que n’hi havia a l’església, hi vaig entrar silenciosament i vaig seure al costat de la Catya.

Aquell dia el frare estava llegint la “paràbola del fill pròdig”. Vaig sentir que la Missa era tota per a mi i vaig començar a plorar. Jo que era un tipus dur, que no havia plorat mai a la meva vida, no podia parar de plorar i la gent em mirava… Què m’estava passant? Em sentia petit, brut, miserable, en el lloc equivocat. M’hagués agradat escapar-me però estava immobilitzat. En les paraules de l’Evangeli vaig entendre que Jesús m’estava parlant a mi, imagina’t, qui ho hauria dit mai? Era com si a l’Església hi fóssim només el frare i jo…., i després Jesús, que m’estava dient tot allò.

En acabar la Missa li vaig dir al meu àngel que em volia confessar. Em va mirar desconcertada i no es creia el que estava sentint. Em digué que em volia acompanyar però li vaig contestar que hi volia anar sol. Quina vergonya! La gent continuava mirant-me però ja no m’importava, sentia la necessitat de confessar-me. En entrar al confessionari, qui em vaig trobar al davant? Al frare de qui sempre m’havia burlat… M’abraçà fortament i ell també plorà: no em reconeixia. On era aquell conte arrogant, astut, orgullós, a punt sempre de barallar-se? Amb pacient simplicitat m’explicà què li havia de dir, ja que feia vint anys que no em confessava. Somicant li vaig obrir el meu cor i li ho vaig explicar tot; us podeu imaginar què va haver d’escoltar, pobre frare! Vaig estar a dins durant tres hores i la gent no deixava de trucar ja que, ho vaig saber després, era un frare molt apreciat. Però aquell dia no estava per a ningú…. només per a mi! Quan parlava de Déu, les expressions eren sempre pobres, però aquell dia Jesús em renovà com a persona, com a home i com a cristià. Aquell dia vaig trobar pau, felicitat, tranquil·litat i em sentia per fi lliure, malgrat haver fet sempre allò que havia volgut durant tota la meva vida.

A fora m’esperava el meu àngel, que només de veure’m va copsar que jo havia canviat. Vam començar a plorar. Li vaig dir que havia trobat Jesús i que era cert que existia. No us puc explicar com n’estava de contenta. Des de llavors la meva vida canvià, jo vaig canviar…, vaig començar a sortir menys, a anar menys a reunions de moters, menys aperitius a la ciutat, als bars i vaig començar a respectar-la més, a escoltar-la i vaig entendre que amb ella no m’havia equivocat, que l’estimava ja que també ella era filla de Déu.

“Gràcies, Jesús, per haver-me donat el meu àngel, gràcies perquè aquell dia eres allà per a mi. Tu ets el meu amic, el meu conseller i el meu Déu. Ara que t’he trobat no vull separar-me mai més de Tu”.

La nostra vida de parella canvià, anàvem junts a Missa tots els diumenges perquè vaig veure que Jesús sempre hi era present, fins i tot quan jo no el volia o no ho sabia. Era fantàstic. La nostra convivència era perfecta, el treball em donava moltes satisfaccions i molts diners… Què més podia voler en aquesta vida?

El mes de març, per raons de feina vaig anar a un poblet perdut de muntanya a la província de Lucca, a la Toscana. Vaig entrar a un quiosc per comprar el diari esportiu i, mig tapat per la pols i altres diaris, hi vaig trobar un fascicle amb el títol: “La Mare de Déu de Medjugorje crida els joves”, i a la portada hi havia una fotografia d’Ella, que era guapíssima. El vaig comprar i el vaig amagar al mig del diari, per por a la crítica dels meus companys qui malgrat tot el van veure ja que viatjàvem junts; dormíem tots tres en un alberg i compartíem habitació durant tres setmanes. Se’n reien i no es creien que algú com jo pogués llegir coses com aquella. El vaig llegir en dos dies. Em féu plorar però vaig sentir que tot era veritat i m’intrigaren molt els missatges, els vidents, la Mare de Déu…

En tornar a casa li vaig dir a la Catya que tenia intenció d’anar a Medjugorje. Estava tan contenta i feliç que ràpidament em digué que sí. Ningú ens havia dit res de les aparicions, no n’havíem sentit a parlar mai, per a mi estava tot al llibre i tot era nou. Ni tan sols sabíem on era Medjugorje; però jo, que havia donat la volta al món amb un petit mapa, com no havia de trobar Medjugorje?

A l’agost de 2009 anàrem a Medjugorje: el meu àngel i jo, en cotxe. Arribàrem a Medjugorje a les 16h. Era el 13 d’agost. No sabíem que necessitàvem auriculars per seguir la Missa en italià. L’escoltàrem a l’aire lliure, a la carpa que hi ha darrera l’Església. Dins el meu cor, jo li anava dient a la Mare de Déu que la volia veure, que la volia conèixer. Al mateix instant que estava pensant això, m’abraçà! Complí el meu desig! No puc explicar l’alegria que vaig sentir, i una felicitat indescriptible.

El primer que penses és que t’estàs tornant boig. Vaig obrir els ulls i no vaig veure ningú al meu costat, els vaig tornar a tancar i vaig dir: “Mareta meva, si hi ets, et vull veure”. Em tornà a abraçar; en aquell moment vaig començar a plorar, vaig caure de genolls i l’únic que vaig ser capaç de dir fou “Mare”. No em va donar una bufetada, no em va maltractar…, em va abraçar! Fou el més bonic que m’ha passat a la meva vida. Per primera vegada a la meva vida vaig cridar la meva mare, em sentia estimat i vaig descobrir que la Mare de Jesús era també la meva mare. Fantàstic!…, a partir d’ara l’anomenaré Mare i punt. Recordo que la Catya també plorava i m’explicà que la “Mare” també l’havia abraçada. L’endemà anàrem a pregar el Via Crucis al Mont Krizevac. Fins i tot aquell dia, Déu ho havia planejat tot per mi.

Començàrem el Via Crucis i cada estació era un calvari per a mi ja que revivia la meva vida tan equivocada; hagués volgut escapar de la muntanya. M’avergonyia de mi mateix, em sentia tan petit que en un moment donat vaig deixar de pregar, però continuava veient la meva vida passada. Em volia morir…, estava tan decebut amb mi mateix! Arribant al cim, on hi ha la creu, la vaig abraçar i plorava tan fort que m’ofegava. Després del plor, que continuava, li vaig demanar perdó al Senyor per com m’havia comportat a la vida, malgrat que ningú m’havia dit abans que Jesús estava viu i que sense Ell la vida és buida.

“Senyor, vull canviar de vida”. Dins el meu cor una veu em deia: “Aquesta és la teva vida, ets lliure de viure-la com et sembli, a tu et toca viure-la bé o malament. Jo t’estimo així tal com ets, fins i tot quan saps que no ho estàs fent bé”. Li vaig demanar a Jesús que m’ajudés i li vaig prometre que milloraria.

“Senyor, sempre he complagut als homes, però ara vull complaure’t a Tu. Ajuda’m, digues què he de fer i ho faré”.

Aquell dia Jesús em canvià el cor, i amb ell, tota la vida, sanà fins i tot les meves ferides més profundes. L’endemà, a l’edifici groc, escoltant el testimoni de la vident Marija, mentre li deia interiorment al Senyor que volia complaure’l, la Marija des de l’altre costat de la sala diu: “aquí hi ha algú que vol complaure el Senyor però no pot ja que comet actes impurs”. M’ho deia a mi! Vaig mirar el meu àngel i li vaig dir que a partir d’aquell moment viuríem la castedat. No sé si la decisió la vaig prendre jo o si “algú” me la va xiuxiuejar, però era el què jo volia.

A Medjugorje rebérem el do de la castedat, que portàrem endavant durant quinze mesos fins que ens casàrem el 6 de novembre de 2010. A Medjugorje i des que la “Mare” m’abraçà, em sento estimat, amb aquell amor que mai havia rebut, ni tan sols dels meus pares. A Medjugorje vaig ser curat de totes les meves malalties: orgull, presumpció, impuresa, duresa,… Des de llavors tinc una gran fe i juntament amb el meu àngel resem el Rosari cada dia (fins i tot tres rosaris al dia com demana la “Mare”), dejunem amb pa i aigua com a penitència els dimecres i divendres; som feliços ja que cada dia ens consagrem al Cor Immaculat de Maria. El nostre camí quotidià és amb els pobres, amb els menys afavorits, i hem entès que la nostra felicitat prové d’Ell. Ajudar el proïsme et dóna felicitat i així fas la voluntat del Pare. Ara sóc un deixeble i aquesta és la meva vida: parlar als demés de Jesús, de la Seva “Mare” i del nostre bon Déu.

Des de llavors la nostra vida ha canviat; anem com a parella als grups de pregària, anunciem Jesús i donem testimoni d’Ell amb la nostra vida. Ens arriben contínuament invitacions de parròquies, de frares i de tants altres que volen entendre, sentir. Hem descobert que el Rosari és la pregària més poderosa que existeix i veiem els miracles que fa. Hem descobert també que cada conversió, cada persona amb qui parlem i torna al bon camí, no és pas pel nostre mèrit sinó pel Seu; nosaltres som únicament instruments a les seves mans.

És la meva decisió seguir els passos de Jesús, però és una elecció dictada per l’amor i punt. És Ell qui salvarà la meva ànima. Entenc que és el mínim que puc fer per Ell, entregar-li la meva vida; fins i tot sabent que em salvaré per la misericòrdia divina i no per mèrits propis, vull tenir quelcom per oferir-li quan em presenti davant d’Ell. He entès que la pregària fa que la nostra vida estigui plena i ens deixa assaborir aquí a la terra una mica del Paradís; que sense pregària i penitència estem a la foscor. La vida amb els seus pros i contres no ens fa menys por, però l’afrontem de forma diferent i no hi haurà ningú al món que ens allunyi del Senyor.

He perdut molts amics, però no deixo de conèixer-ne molts de nous; i aquests sí que són veritables. Des de petit sempre cercava la felicitat i ara l’he trobada. La fe és aquell tresor que has de mantenir ferm, pots compartir-la amb els demés, però no l’has de perdre. Només Déu pot fer-nos feliços i donar-nos tot el que desitgem, fins i tot més: la salvació.

“Gràcies, Déu meu, perquè ens has dona la Teva “Mare” per guiar-nos, per fer-nos créixer en la fe, fe que ens mena a Jesús”.

He vist que Déu et fa lliure per escollir, per creure o no, però que sense fe no es pot viure. He entès que la conversió és diària, que essent creient perdones a qui t’ha fet mal i fins i tot el pots arribar a estimar. Jo, només d’aquesta forma, he estat capaç de perdonar els meus pares, els meus germans, els meus amics; i si cap d’ells vol tornar-me a veure, n’hi ha prou amb deixar fer al Senyor i Ell m’orientarà i m’ensenyarà el camí adequat.

Confio que qui llegeixi aquestes línies pugui entendre qui és Déu, que l’amor que ens té és infinit i tenim l’esperança que dóna servir els demés. “Gràcies, Senyor, per haver-te mostrat a aquest gran pecador, gràcies per acollir-me a Medjugorje; he passat de guerrer invencible a ser un pecador estimat, gràcies per haver-me fet cristià; ara puc viure bé, feliç i amb un amor immens i concret que m’acompanya cada dia de la meva vida. Meus, només ho són els pecats, perquè tot el demés ho faig per Tu i per a la Teva Glòria.

Font: http://medjugorjetuttiigiorni.blogspot.it/