30/06/2014 – Medjugorje, un lloc on es busca enfortir la fe

Medjugorje és catolicisme en acte, un acte permanent d’afirmació de la fe

A Medjugorje, els habitants del cel caminen entre els homes; la separació entre cel i terra és tènue com una cortineta. 

Pedro Abelló.

Zdravo Marijo, milosti puna, Gospodin s Tobom, blagoslovljena Ti medju zenama i blagoslovljen plod utrobe Tvoje, Isus. Sveta Marijo, Majko Bozja, moli za nas grjesnike, sada i na cas smrti nase, amen.

En el seu dia, algú em va demanar una llarga i detallada explicació sobre la meva estada d’una setmana a Medjugorje entre els anys 2011 i 2012 (del 28 de desembre al 4 de gener), i vaig aprofitar per a fer-la extensiva a tothom, inclosos els nous amics que hi vaig trobar. Han passat més de dos anys, però pel seu interès, a continuació la reprodueixo.

Crec que per parlar de Medjugorje s’ha de començar fent referència al seu context geogràfic i cultural, sense els quals difícilment resulta comprensible. Medjugorje forma part de l’Hercegovina croata, una nació esqueixada del seu àmbit natural (Croàcia) i inserida per motius polítics a una Bòsnia de majoria musulmana, fet pel qual hem de començar fent una referència històrica a aquesta ètnia i a aquesta situació particular.

El poble croata és d’origen eslavo-dinàric, instal·lat en la seva ubicació actual, a la riba de l’Adriàtic des del segle VII. En la història europea, ja des dels inicis, la religió catòlica constitueix el tret diferencial de la identitat croata, i l’emperador bizantí Heracli va comptar amb ells en els enfrontament amb els pobles bàrbars. Aquest tret religiós fonamental serà sotmès a dures proves al llarg de la història, la més dura de les quals, tot i que no l’única, serà probablement la dominació turco-otomana de la regió, que s’estén des del segle XIII fins el XIX, tot i que en el segle XVIII gran part del territori croata es troba ja sota control austro-hongarès. Després de la Primera Gran Guerra, que va suposar la desaparició de l’imperi d’Àustria-Hongria, Croàcia va passar a formar part del Regne dels Serbis, Croates i Eslovens, que posteriorment es convertirà en el Regne de Iugoslàvia. Però el domini serbo-ortodox del nou estat impulsa als croates a reclamar la seva independència, que aconsegueixen després de dures lluites l’any 1939. En aquest mateix any comença la Segona Gran Guerra i Iugoslàvia és envaïda per Alemanya, que converteix Croàcia en estat independent. Després de la derrota de l’Eix, Croàcia s’integra novament a Iugoslàvia, convertida en estat federal de règim comunista. L’any 1991, després de la caiguda de la Unió Soviètica, Croàcia es declara independent de Iugoslàvia, iniciant-se aleshores la guerra serbo-croata en el context d’una guerra general dins el territori de l’antiga Iugoslàvia, que comportarà la coneguda intervenció de l’ONU i a l’actual partició del territori en sis repúbliques independents.

Durant el règim comunista, Iugoslàvia es converteix en la setena potència militar mundial, i al caure la URSS, la pràctica totalitat d’aquesta maquinària militar es troba a mans dels serbis, que controlen el poder polític i militar. La caiguda del comunisme impulsa a croates, bosnians, eslovens, macedonis i montenegrins a reclamar la seva independència del poder serbi, que comença un guerra d’extermini pel control total del territori, forçant l’esmentada intervenció de Nacions Unides i la partició actual. En aquesta partició, el territori d’Hercegovina, per afinitat, hauria d’haver-se annexionat a la República croata, atès que la seva població és majoritàriament croata, però això hauria suposat l’aparició en el cor d’Europa d’una nació (Bòsnia) majoritàriament musulmana, raó per la qual es decideix integrar l’Hercegovina croata en una Bòsnia de majoria islàmica. S’ha de fer esment que, durant la guerra, les nacions musulmanes més radicals envien a Bòsnia un gran nombre de muhaidins, lluitadors de la fe islàmica contra els infidels, que s’instal·len en el país amb l’objectiu de radicalitzar la població islàmica del territori, el que comporta molts problemes a dia d’avui.

Per tot l’abans assenyalat, podem veure fàcilment que si el catolicisme és tret definitori de la població croata, després de les dures proves que ha hagut de suportar (turcs, otomans, comunistes i guerra sèrbia d’extermini), o bé hagués pogut debilitar-se fins a desaparèixer o bé enfortir-se fins a constituir realment la suprema i indestructible senyal d’identitat ètnica, capaç de superar totes les proves, com efectivament ha succeït. Si això és cert per a tota la població croata, en el cas dels croats-hercegovins, aquesta identitat religiosa-cultural es reforça encara més pel fet de formar part avui d’una nació de majoria musulmana, amb sectors francament hostils a la seva religió.

En aquest petit territori croata d’Hercegovina, on la fe catòlica és l’ànima i la identitat de la població, forjada després de lluites durant segles contra tota mena d’enemics, és on es produeixen els successos de Medjugorje (probablement a Europa no hi ha cap altre lloc que tingui més mèrits per a què es produeixin).

Hem parlat dels croates en general i dels croates d’Hercegovina; parlem ara de la comunitat de Medjugorje. Ara no repetiré la història dels successos que es s’han anat repetint diàriament en aquest lloc des de fa més de trenta anys; no és l’objectiu d’aquest escrit i la informació és fàcilment accessible.

Medjugorje (llegiu medjugorie, amb la j suau com la g italiana de Gianni) és un dels quatre poblets veïns (els altres tres són Miletina, Vionica i Bijakovici), que es troben a un quilòmetre i mig escàs els uns dels altres i formen el conjunt que a dia d’avui rep cada any més de dos milions de peregrins de totes les nacions, amb puntes diàries de 70.000 persones. El cor d’aquest veritable organisme vivent el constitueix la gran església parroquial de Sant Jaume Apòstol, absolutament insuficient per acollir, tot i la seva mida, la gran marea de peregrins que hi van per participar en cada una de les nombroses celebracions que tenen lloc diàriament, la majoria concelebrades per cinquanta sacerdots o més per tal de poder repartir l’Eucaristia entre els milers de peregrins que es concentren a l’església, en el gran espai annex a l’aire lliure -amb excel·lent megafonia i pantalles gegants-, la gran nau coberta també annexa i tots els espais circumdants on hi arriba la potent megafonia.

Medjugorje és catolicisme en acte, acte permanent d’afirmació de la fe. A Medjugorje tot són espais per a la pregària, no tan sols l’església i l’annex, sinó també els nombrosos espais recollits, marcats amb la paraula tisina, que no significa silenci, sinó quietud, actitud de l’esperit pel recolliment i que no és simple silenci, sinó que és pacificació de l’activitat interior. També hi ha dues muntanyes que marquen la geografia d’aquest lloc, el Podbrdo i la Muntanya de la Creu o Krizevac; llocs on cada dia i cada nit hi pugen en permanent processó els milers de peregrins al costat dels habitants del poble. Val la pena comentar quelcom sobre aquestes muntanyes.

En general, la geografia d’aquest lloc és aspra i dura. Es tracta d’un territori rocós, amb arbustos d’espines, poc atractiu per qui tingui com a referència els prats verds del centre d’Europa. Ni s’hi assembla. Però si el territori és dur, aquestes muntanyes semblen dissenyades per acabar amb la resistència humana. És com si emergís de la terra un bosc de roques eriçades en el qual és impossible fer-hi cap camí. Vessants d’arestes rocoses i relliscoses, on has de pensar on posar el peu a cada pas que fas per no caure. I tot i això, milers de persones de totes les edats, condicions i nacionalitats recorren, molt d’ells descalços, aquestes vessats de dia i de nit. Volen pregar en el lloc on es varen produir les primeres aparicions, quan la policia comunista posava vigilància en els camins per impedir que la població hi anés. Els pelegrins hi pugen aturant-se i agenollant-se per grups en les estacions del Rosari (Podbrdo) o del Via Crucis (Krizevac); aturant-se durant hores en els llocs principals (l’estàtua que assenyala el lloc de la primera aparició en el Podbrdo o la gran creu de formigó que corona el Krizevac i que conté un fragment de la Veritable Creu). Es diu, i jo no ho dubto, que aquestes vessants atorguen grans gràcies.

I, qui són els peregrins? Tot l’univers humà hi està representat, no hi falta nigú: creients, agnòstics, ateus, devots fervents, escèptics, curiosos, intrigats, investigadors, marginats, feliços, desgraciats, buscadors d’exotisme, aficionats a l’esoterisme, diletants de tota mena, gent normal, gent rara, despistats, desorientats, il·luminats, ofuscats…Però tots ells són allà per alguna cosa, i no es nega a ningú el seu dret a estar-hi, la seva oportunitat de ser-hi i de trobar el que busca.

A Medjugorje, els habitants del cel caminen entre els homes; la separació entre cel i terra és tènue com una cortineta. Els subjectes receptors de les aparicions, no que ho foren, sinó que ho continuen essent, alguns d’ells diàriament, caminen entre la gent, els reben a casa seva, organitzen xerrades en les que exposen i comenten els missatges, permeten que els peregrins els acompanyin en aquestes aparicions. Milers es reuneixen per escoltar-los, per observar-los. Són persones normals, casats i amb fills. Cap d’ells ha abandonats la vida secular. Per cert, recomano als escèptics l’exposició detallada de les conclusions del famós estudi de la comissió franco-italiana, formada per quinze experts en medecina, psiquiatria, psicologia i teologia, cada un d’ells amb el seu exèrcit d’auxiliars, que varen romandre nou mesos amb els vidents, analitzant-los diàriament abans, durant i després de les aparicions, sense trobar ni la més mínima prova d’engany o falsificació. I aquest va ser tan sols un –tot i que sí el més documentat- dels centenars d’exàmens que han patit i encara hauran de patir els vidents.

Però atenció; sembla que no tan sols els habitants del cel caminen per aquest lloc. Algú m’ha dit que també ho fan els de l’equip contrari, i amb força tenacitat. En aquest món dual no hi ha llum sense foscor, i Medjugorje, sens dubte, és part d’aquest món.

Però no tan sols parlen els vidents. A Medjugorje parla tothom que sent l’impuls de donar el seu testimoni als demés. Hi ha multitud de testimonis que es poden escoltar, testimonis de conversió, de canvi radical, de curació, tant física com espiritual. Alguns testimonis són ja clàssics i formen part de les “rutes” establertes; d’altres són espontanis i poden sentir-se en qualsevol lloc, en qualsevol moment, provinents de la persona més insospitada, del company de pensió, del taxista o del botiguer. Qui ha experimentat alguna cosa que transcendeix aquesta vida mortal, té un gran desig de comunicar-ho, de compartir la seva bona nova, i certament, de testimonis no en falten. Molts peregrins han tingut les seves experiències, les seves curacions. Han estat documentats i publicats centenars de casos. Però no es va a Medjugorje buscant “l’experiència”; són pocs els que la troben tot i els milers de persones qui hi van. Si aquesta fos la finalitat, la immensa majoria en sortiria decebuda. A Medjugorje es busca un motiu per continuar confiant, per continuar esperant; es busca enfortir la fe si ja es té, o potser trobar-la; es busca la pau interior que el món no ens dóna, la resposta que no s’ha trobat en cap altre lloc… I sempre es troba? Possiblement no, tot i que penso que mai te’n vas buit. Pot ser que tan sols n’obtinguis un indici, una pedreta sobre la qual cimentar alguna cosa més gran, una sement que pot créixer, quelcom sobre el que es pot treballar. Aleshores, és necessari Medjugorje per convertir-se? Ningú ho ha pretès, però sens dubte hi ajuda, i ho proven els canvis radicals que s’han produït en milions de persones de tot el món per influència directa o indirecta d’aquest indret, els milers de comunitats que s’han creat en tot el món sota aquesta influència, el sorgiment i impressionant enriquiment de la vida religiosa que es pansia en les parròquies fins que varen conèixer Medjugorje, quelcom que a Espanya per desgràcia gairebé no percebem. Ens sorprendria conèixer la influència de Medjugorje en països com Itàlia, França, Regne Unit, Canadà, Estats Units, Argentina, o fins i tot Alemanya i Nova Zelanda. I tot això en el si de l’ortodòxia catòlica més estricta, sense cap mena de fantasia.

Què més s’hi troba a Medjugorje? Val la pena fer esment dels impressionants poblets construïts i mantinguts per la parròquia de Medjugorje, per allotjar nens orfes o abandonats, joves marginats o drogodependents, dones maltractades, mares solteres; poblets amb una regla quasi benedictina: pregària, treball i ajuda mútua. Impressiona profundament visitar-los i escoltar els testimonis dels seus habitants. Medjugorje és també una gegantina obra religiosa-social, i no podria ser de cap altra manera, doncs estem parlant de l’essència de l’Església catòlica. També hem de parlar de les nombroses comunitats religioses que s’han creat o s’hi han establert, que col·laboren en aquesta obra religiosa-social i atenen el peregrins. Les seves portes també estan obertes (normalment amb cita prèvia, per guardar l’ordre) a qui desitja escoltar els testimonis i consells dels seus membres. També a Medjugorje hi ha medjugorgians (no tinc ni idea de com s’anomenen a si mateixos els d’aquest indret), gent oberta, alegre, sociable, que, tal i com ells mateixos diuen, treballen per a la millor empresària per a qui es pot treballar: la Mare de Déu; i ho fan molt contents, pel que es veu. No es detecta que tinguin grans preocupacions; porten una vida senzilla, no aspiren a grans coses, estan contents amb el que tenen, els agrada compartir-ho i obren els braços als foresters amb gran facilitat i entusiasme (tampoc hem d’oblidar que viuen d’ells). A Medjugorje, qui té una mica de diners, obre una pensió. De cada cinc cases, quatre són pensions, cosa que no és d’estranyar, atesa l’extraordinària i permanent afluència de visitants a un lloc de dimensions molt reduïdes. No hem de perdre de vista que, fa poc més d’un quart de segle eren quatre poblets de pastors de cabres amb quatre cases cadascun. Avui el 90% de les edificacions són noves, podem dir anàrquicament noves. Les cases estan com sembrades sense cap ordre, allà on es pot, i podem trobar en el mateix tros de carrer cases d’autèntic luxe com les que es poden veure en les nostres urbanitzacions més luxoses, al costat de veritables nyaps, obres a mig construir però que ja estan habitades i obres abandonades a mig fer (no he aconseguit esbrinar el motiu dels abandonaments). Aquesta anarquia constructora és el més anecdòtic que he identificat en aquell indret.

I és clar, hi ha les aparicions, els missatges, els secrets…Però sobre això ja hi ha molta literatura, i jo no sóc el més qualificat per parlar-ne; ni aquesta crònica de viatge és el lloc més adequat per fer-ho. Qui es vulgui documentar té molt material. Únicament diré unes paraules; l’essència dels missatges és molt senzilla: nois, heu oblidat que Déu us estima infinitament, fins al punt d’haver-se fet home i haver estat martiritzat i mort per a vosaltres; heu oblidat que Déu és Pare, un pare tendre i misericordiós, no un terrible tirà; heu oblidat que us espera amb els braços oberts en tot moment, que espera un senyal vostre per llançar-se als vostres braços. Davant d’aquest amor infinit de Déu per vosaltres, hauríeu de tenir una confiança absoluta en Déu. Tot i això, no tan sols heu pretès organitzar el món sense Ell, sinó que fins i tot els creients no hi tenen cap confiança i viuen engarrotats per la por al futur. Per això us va tot tan malament. Rectifiqueu aviat. Confieu plenament en Déu i Ell us acompanyarà en el vostre camí; no us deixarà abandonats en cap moment, i menys en el dolor i el patiment. Tan sols confieu en Ell i compteu amb Ell.

Aquest és el missatge del 2 de gener del 2012, rebut a les 8:30 del matí en el lloc anomenat la Creu Blava. Jo estava a uns dos-cents metres, tan a prop com m’ho permetia la immensa multitud congregada, enfilat sobre una roca i agafat a un arbust intentant veure alguna cosa. Cap resultat, normal. No hi varen haver llums ni focs d’artifici. Tot molt normal, tot molt d’aquest món…però el missatge venia de l’altre, o així sincerament ho crec:

“Estimats fills, mentre amb preocupació maternal miro els vostres cors, hi veig dolor i patiment. Veig un passat ferit i una recerca contínua. Veig els meus fills que desitgen ser feliços, però no saben com. ¡Obriu-vos al Pare!. Aquest és el camí a la felicitat, el camí pel qual desitjo guiar-vos. Déu Pare mai deixa sols els seus fills, menys encara en el dolor i en la desesperació. Quan ho comprengueu i ho accepteu, sereu feliços. S’acabarà la vostra recerca. Estimareu i no tindreu por. La vostra vida serà esperança i veritat, que és el meu Fill. Us ho agraeixo! Us ho demano: pregueu pels qui el meu Fill ha escollit. No els heu de jutjar, perquè tots sereu jutjats”.

Font : http://www.forumlibertas.com