29/10/2013 – «Des de la meva conversió la meva vida s’ha complicat moltíssim, però sóc mil vegades més feliç»

L’escriptora Maria Vallejo-Nágera va fer fa uns dies una conferència sobre l’Arcàngel Sant Miquel a la capella de Santa Maria de Zamartze (Navarra), amb un ple absolut de públic que no es volia perdre el seu testimoni. En aquesta església, lloc sagrat des de l’aparició de l’arcàngel l’any 1169, l’escriptora es va consagrar a l’Arcàngel St. Miquel.

- Com ha estat l’experiència de consagrar-se a Sant Miquel?

- Molt forta, molt bonica … Espiritualment un petit huracà d’amor a Déu, de sentir la seva protecció des del Cel. Sant Miquel se sent molt present en aquest preciós i sant lloc. Sóc molt feliç d’haver-hi anat. Em vaig emocionar moltíssim en consagrar-me a l’amor i a la protecció de Sant Miquel. Ara sé, per la meva fe, que ell serà sempre al meu costat. Ja hi era abans … Però ara ja no en tinc ni el més mínim dubte.

- Vostè mateixa ha comentat que li ha costa molt escriure el seu llibre “Cielo e infierno: verdades de Dios” (LibrosLibres), que s’ha trobat amb moltes traves. Quin ha estat el principal impediment?

- Tot tipus d’impediments, des de por al dimoni, amenaces, burles (fins i tot de sacerdots que no creuen en l’infern, quan és dogma de fe, quina llàstima…), rialles burletes entre les amistats, i una infinitat de problemes avorrits que no vull explicar aquí… Però el Senyor és més gran: em va envoltar de sacerdots savis i sants que m’han donat suport i m’han il·luminat en la meva tasca literària fins al final. El resultat: rècord de vendes i molts lectors agraïdíssims al web. Glòria a Déu.

Jo només el vaig escriure per obediència, ja que el meu director espiritual m’ho suplicava des de feia dos anys. Ell també va patir molt mentre jo escrivia el llibre. El dimoni ens odia a tots dos, però l’Amor de Crist i la seva protecció han estat, són i seran infinitament més grans. Al costat de Crist la batalla sempre està guanyada.

- Per escriure aquest treball ha hagut de parlar amb molts exorcistes. Quina història de les que li han explicat li ha impactat més?

- He parlat només amb dos, i la veritat, tot el que he après al seu costat m’ha impactat. He descobert amb els meus propis ulls com són de valents i com estimen Déu. Han estat els meus mestres en aquest horror de ministeri d’alliberament i la veritat és que ho agraeixo moltíssim. Ara sé que tot el que ens ha explicat l’Església sobre el tema durant segles és veritat. Beneïts sacerdots exorcistes: les seves mans consagrades alliberen les persones de possessions diabòliques terribles.

- Per què creu que costa tant de parlar del dimoni i de l’infern, fins i tot dins de la pròpia Església?

- Perquè som uns totxos i uns covards. I per això als seminaris no ho han ensenyat bé. Aquestes veritats dogmàtiques (són dogmes de fe, i si no em creuen, mirin el Catecisme, si us plau), s’estudien en una assignatura de la carrera de Teologia que es diu Escatologia. Em fa llàstima com han donat les classes d’Escatologia en alguns seminaris en les últimes dècades. Així estem ara: que els capellans no creuen ni en l’infern ni en el dimoni. Pobres: se’ls exigirà quan morin, en el seu judici final, haver-nos confós a tots. Jo prego incessantment per aquests sacerdots que no volen escoltar la veritat. Haurien d’anar de tant en tant a un exorcisme: se’ls caurien les escates dels ulls d’una vegada.

- He escoltat en alguna de les seves conferències que una vegada el dimoni la va intentar matar i diu que la vol matar. No li fa por?

- Abans molta. Ara gens. Em sembla que comença a tenir por de mi perquè no paro de resar, de confiar en Crist, i Ell em protegeix. No pot contra Crist. I jo pertanyo totalment a Crist.

- Parlem ara una mica de la seva conversió, com va ser?

- Això és molt llarg d’explicar… Només et puc dir això: Crist va despertar la meva ànima en un pelegrinatge a Medjugorje (Bòsnia-Hercegovina), l’any 2000. Des de llavors només m’interessa una cosa: que quan mori pugui lliurar alguna cosa a Déu. Per ara sento que tinc les mans buides…

- Per què creu que el Senyor li va regalar el do de la fe? Per què a vostè i no a altres?

- Ho he meditat moltes vegades i he arribat a aquesta conclusió: el meu pare havia mort quan jo vaig trepitjar aquest beneït poble. Crec que ell hi va haver d’intercedir. Els pares i fills que van al Cel abans que nosaltres (Cos Purgant o Triomfant), tenen un poder increïble d’intercessió pels que encara estem vius (Cos Militant). El meu pare devia estar molt feliç de veure un dels seus tres fills en aquest lloc ple de l’amor de la Mare de Déu, i degué pregar molt per mi. Llavors el Senyor va actuar.

- Quin és el regal més gran que ha trobat a l’Església?

- L’Eucaristia, la Confessió i ara estic molt enamorada de l’Adoració. Aquests són els tres pilars que em sostenen en aquesta batalla que visc. El meu camí no és gens fàcil; t’aclareixo que abans de la meva conversió la meva vida era molt senzilla. Ara és una lluita constant, però sóc molt feliç treballant així per a la meva Església, els meus Cardenals, Bisbes, el meu Déu.

- Quin creu que és el principal problema de la nostra societat?

- La manca de fe i d’amor a Déu. Això ens ha portat al que vivim.

- I el principal pecat d’aquesta societat?

- El meu: la manca de fe. Encara em queda molt per créixer en la fe. A cada eucaristia prego al Senyor que augmenti la meva fe.

- Per qui resa, en el dia a dia, Maria Vallejo-Nágera?

- Per la meva família, pels meus amics, pels meus seguidors de Facebook (he arribat al límit d’entrades permès i totes aquestes persones desconegudes em demanen pregàries i em confien els seus problemes terribles), per l’Església, pels sacerdots i per les vocacions.

- Té alguna feina en perspectiva?

- Tinc 4 llibres a la cua: he d’acabar-los abans no passi massa temps. Tot arribarà.

A continuació transcrivim el testimoni de conversió de Maria Vallejo-Nágera explicat en primera persona:

En aquell temps jo vivia a Londres, amb el meu marit i els meus tres fills. La meva vida era d’allò més normal, però molt frívola. A casa meva des de petita m’havien educat en la fe catòlica. Anàvem a missa els diumenges, vam fer la primera Comunió, la confirmació, però era una religió una mica social. Per a mi la Missa era avorrida, no l’entenia. La confessió era una cosa surrealista. No entenia ni comprenia els sagraments». Londres és un país anglicà. Jo anava molt poc a Missa i si hi anava era arrossegada pel meu marit, que era l’únic que se’n preocupava. Estava molt allunyada de l’Església, tenia una fe molt tèbia.

Dec la meva fe a una amiga anglicana, sense fe en la Mare de Déu, sense entendre el catolicisme. Era la meva millor amiga a Londres i un dia em va parlar de Medjugorje, em va explicar que hi havia anat a ajudar als camps de refugiats, ja que en aquell temps hi havia la guerra de Bòsnia, i que hi volia tornar. Vaig pensar que s’havia tornat boja. Li vaig dir que la matarien, però ella em va insistir que no passava res, que ja hi havien arribat els cascos blaus i que a més, la Mare de Déu havia promès protecció a aquest poble. Ella hi va seguir anant i jo li vaig notar un gran canvi. Abans d’anar-hi, la nostra vida era molt frívola, els nostres marits treballaven i nosaltres gastàvem els diners en botigues, en cafès…

Un dia vaig quedar per dinar amb ella i la seva germana i em van explicar que havien organitzat un pelegrinatge a Medjugorje, a dos mesos vista. Comptaven amb mi per a aquest viatge. Era l’any 1999 i la guerra estava molt avançada però més controlada. Es van fer molt pesades insistint-me perquè hi anés i jo em vaig posar molt agressiva, cosa que no anava amb el meu caràcter ni amb la meva manera de ser. Em vaig violentar i enfadar i els vaig dir que eren unes irresponsables.

En aquell moment, quan més violenta i enfadada estava, vaig sentir una veu en el meu cor, una veu de dona molt dolça i molt tendra que em va dir: “Per què em tens tanta por si jo t’espero aquí”. Em vaig quedar bloquejada i vaig pensar que potser havia menjat algun bolet en males condicions que m’havia fet sentir veus, però vaig seguir amb la meva actitud violenta fins que vaig tornar a sentir la mateixa veu que em deia: “Per què em tens tanta por si jo t’espero aquí. Vine”.

Aquesta vegada la veu em deia “vine”. Em vaig quedar pàl·lida, vaig llençar els coberts i sense saber-ne el perquè els vaig dir: “vinc amb vosaltres, compreu-me un bitllet”. Les dues germanes van quedar molt parades del canvi sobtat, i una d’elles es va aixecar i va sortir corrents a comprar el bitllet .

Vam acabar de dinar i me’n vaig anar tremolant a casa i abans d’arribar ja me’n penedia, però la germana de la meva amiga ja m’havia comprat el bitllet. En aquest moment va ocórrer el segon miracle i va ser que jo vaig arribar a casa i li vaig dir al meu marit: ” José Antonio: me’n vaig a Bòsnia, què s’hi apareix la Mare de Déu”. El meu marit en comptes de renyar-me em va dir: “D’acord, jo em cuido dels nens”. Ara no entén perquè em va dir allò en aquell moment, perquè pensant-ho fredament era una irresponsabilitat.

Arribem a Medjugorje i el primer dia estava molt rabiosa i insuportable. Em van obligar a anar a Missa i allà va tenir lloc el primer miracle. El sacerdot que ens acompanyava en el viatge va concelebrar la Missa. Portava una casulla blava i recordo que vaig pensar : “Que guapo que és el pare O’Malley”. Però el pare O’Malley té 80 anys, és calb, amb un nas molt gran… Però em va semblar guapíssim. Per a mi era com un focus de llum.

Sortint de l’Església va arribar el moment clau en la meva vida. Caminant cap a un hangar, enmig del no-res, a l’aire lliure, es va parar tot el que estava al meu voltant, la gent, el soroll… Em vaig espantar perquè en tres segons vaig tenir l’impuls de mirar cap al cel i una cosa super forta em va caure a sobre; sé que era aigua en forma de rosada i sé que era una rosada d’amor, un amor tan gran, tan gran, que mai trobaré paraules humanes per descriure-ho.

En tres segons em va passar tota la meva vida pel davant. Sé que vaig veure tots els meus pecats des que tenia consciència. Jo pensava que era santa perquè no robava, no matava, adorava la meva família, però jo no hagués aconseguit anar al cel en aquell moment. M’hagués quedat al purgatori. El Senyor em va parlar. Una veu d’home va entrar en el meu cor i em va dir: “Maria, Maria, així és com t’estimo i així és com estimo tothom, però ningú em correspon”.

En aquell moment em vaig voler morir perquè l’amor era brutal. I vaig tenir un esquinç bestial al cor pel dolor que els meus pecats havien provocat en Crist. El Senyor em va fer veure que el dolor que jo, amb els meus pecats, havia fet a altres persones l’hi havia fet principalment a Ell, i va ser aquí quan em vaig voler morir. Vaig sentir una vergonya horrible d’estar davant de tot un Déu i veure que no li havia donat res i que jo ho havia rebut tot. I li vaig demanar al Senyor que se m’endugués amb Ell, amb aquest amor tan gran. Però em va dir que no i que expliqués al món el seu amor, i de sobte, tot es va tornar a moure.

Seguia esparverada. El cor em tremolava i vaig començar a plorar per tots els meus pecats. Vaig aprendre a resar el Rosari i només em volia confessar. A la tornada a Londres, després de conèixer el Senyor, vaig començar el canvi més radical de la meva vida. Només volia anar a Missa, resar el Rosari, parlar de la Mare de Déu… Cada vegada que passava per davant d’una església catòlica sentia la necessitat d’entrar-hi. Era com un imant; i em quedava asseguda davant del Sagrari i plorava sense parar.

Uns mesos després vaig explicar al meu marit i al meu director espiritual el que m’havia passat a Medjugorje. Un mes després d’aquella confessió, vaig entrar en una església on hi havia el Santíssim exposat i després de resar, quan ja me n’anava, una veu em va parlar a cau d’orella i em va dir: “Gràcies per venir-me a veure una estoneta”. Mai més vaig tornar a sentir veus. A partir d’aquell moment la meva vida va canviar i vaig començar a ser una empestada, molts amics van pensar que m’havia tornat boja, l’editorial amb la qual treballava em va deixar de banda… Però malgrat tants problemes i creus van començar grans regals» .

Font: www.religionenlibertad.com