30/08/2017 – El seu fill havia perdut l’esperança i estava en estat vegetatiu. Pràcticament acabat. Però la seva mare Susanna va anar a Medjugorje…

Testimoni de la Susanna – He de dir que vinc d’una família en la que l’única creient era la meva mare, però sempre amb entrebancs per part del meu pare, i amb els anys em vaig declarar atea. En realitat creia en Déu però defugia els dogmes de l’Església. La meva mare va morir el 12 de juliol de 2004. I d’allà ens n’anem al fatídic dia 12 de juliol de 2008, quan rebo una trucada d’un amic del meu fill Alessandro: l’Alex ha caigut amb el paracaigudes des d’una alçada d’entre 35 i 50 metres. Se l’han endut en helicòpter a l’hospital Maggiore de Bolonya, està molt greu….. s’està morint!

El meu marit i jo vam sortir immediatament

De Brescia a Bolonya hi ha 50 minuts, però aquells 50 minuts han marcat l’inici de la meva conversió! No podia fer res més que pregar! “Pare Nostre, Ave Maria, Pare Nostre, Ave Maria, Maria Santíssima, si el salves et prometo que aniré a Lourdes”. Arribem a Bolonya, ens rep la doctora que l’havia reanimat, estaven operant l’Alessandro del cap, però l’hemorràgia és tan gran que de sobte perdem totes les esperances! I jo segueixo pregant, potser sense convicció, potser perquè no puc fer res més, però segueixo. En sortint del quiròfan, amb el cap mig obert, el porten a reanimació però no ens donen cap esperança. Durant tres dies i tres nits no ens vam moure del passadís, sense dormir ni menjar. Llavors algú em diu que al pis de dalt (el dotzè), hi ha la capelleta de l’hospital, la que es convertirà en casa meva durant un any.

El meu raconet preferit fou el banc de davant del quadre de la Mare de Déu de la Vida.

La primera vegada que em vaig agenollar en pregària davant d’Ella vaig sentir quelcom, no sé què podia ser. No va ser una veu, no va ser un pensament, però sí aquestes paraules: “Els teus braços no estan buits!” Crec que tots els qui tenen fills poden entendre el que això significa! Al cap d’un mes, l’Alessandro ja no corria perill però el diagnòstic era terrible: “estat vegetatiu”; i els metges no tenien cap esperança de que es despertés! I jo seguia pregant.

Al cap de 4 mesos el vam poder ingressar (tot i que amb poques expectatives per part dels metges) a la “Casa del despertar”, també a Bolonya. Vaig viure allà, al costat del meu fill, dia i nit: no el deixo ni un moment. I després de tres mesos sembla que dóna algun signe imperceptible: era gener de 2009. A l’abril em desperto un matí amb un pensament fixe: HE D’ANAR A MEDJUGORJE! Em fa una mica de por: como ho faig per deixar l’Alex? I a més, jo havia promès d’anar a Lourdes. No sé res d’aquest lloc. N’he sentit parlar però no sé ni quan ni qui me n’ha parlat.

El viatge a Medjugorje

Tot i així hi segueixo donant voltes. Li dic al meu marit i em diu: Ves-hi! No sé què hi faré allà, és un santuari com els altres! A més, no havia viatjat mai sola, imagina’t anar a l’estranger sola! Marco el número de telèfon d’una agència de viatges, em troben un vol a Dubrovnik, un cotxe de lloguer, la pensió i en tres dies sóc a dins l’avió, sola!. El 8 de maig de 2009 arribo a Medjugorje, em planto davant de l’església i prego, prego, prego… m’hi estic tres dies … perquè NO SABIA RES de Medjugorje, ni del Crist Ressuscitat, ni de la Muntanya de les Aparicions, ni del Krizevak, ni tan sols no sabia que la Mare de Déu encara s’apareixia ni que existien els vidents! Res!

Però la Mare de Déu sempre pensa en tot! Fa que em trobi amb una velleta petita, primeta i amabilíssima que en les poques hores que em queden del darrer dia de la meva peregrinació, m’explica tot el que cal saber! Gràcies GOSPA! A partir d’aquell moment ja no vaig poder-me estar de lluny d’allà més de tres mesos. És l’únic lloc on vull estar! Vaig mantenir la meva promesa, vaig anar a Lourdes, però a Medjugorje la Mare de Déu hi és VIVA de veritat!

El despertar de l’estat vegetatiu

Han passat quatre anys, l’Alex millora lentament i jo, a través de Maria, vaig caminant cap a Jesús! Espero no haver-vos avorrit massa, germans i germanes! Però us he de dir que després de 8 anys, ara l’Alex camina. Ho entén tot, no parla però es comunica amb l’alfabet en un pissarra. Realment és una gran gràcia que el Senyor ens ha donat i confio en Ell perquè estic segura que hi hauran més progressos!

Testimoni de Susanna Turillazzi, mare de l’Alessandro

Font: http://www.papaboys.org/figlio-era-senza-speranze-ed-in-stato-vegetativo-praticamente-finito-ma-la-mamma-susanna-va-a-medjugorje/