23/01/2014 – El meu viatge a Medjugorje i el veredicte del Vaticà

Leon Bloy – la ” bèstia catòlica” com a ell li agradava definir-se – proclamava que no hi ha fe en anar a Lourdes com a malalt amb esperança de curar-se. La veritable fe, deia, és aquella de qui estant sà va a banyar-se a la cova resant per emmalaltir, possiblement d’una malaltia repugnant, per així prendre molt millor part de la creu de Crist. Paraules que recorda i se’m passaven pel cap cada cop que algú em preguntava per Medjugorje. De fet, jo vaig ser dels primers a anar a la plana aleshores semidesèrtica al centre de la qual hi havia una església parroquial construïda feia poc temps i clarament excessiva per aquell lloc. Dimensions de santuari, que ningú sospitava en aquell moment, com si els pares franciscans haguessin volgut crear un espai adequat per a multituds de pelegrins. Jo no tenia el fervor del devot sinó la curiositat del periodista: volia veure què passava en un lloc desconegut del qual, en els cercles catòlics, corrien des de feia temps rumors estranys.

De tornada però, quan travessàvem Istria, el cotxe on jo anava va patinar amb la neu. Vam acabar en un barranc, els bombers ens van haver d’ajudar a pujar a la carretera amb unes cordes, i després d’haver estat curats, els metges no ens van tractar massa bé quan van descobrir que dúiem Bíblies en el nostre equipatge. Vam marxar maltractats, acomiadats de males maneres, lesionats.

A casa, un cop vaig ser capaç d’arribar-hi, vaig caure del llit a terra per un mareig violent, que després es repetia cada cop que em volia aixecar. Al cotxe que va bolcar diverses vegades, m’havia colpejat el cap i hauria d’estar-me un temps fent els tractaments adequats per posar les coses al seu lloc. En definitiva, una vivència que em va fer tornar a la ment les paraules de Bloy, tot i que no havia demanat d’estar d’aquella manera com estava, amb el cap embenat com un turbant i masegat fins al punt d’haver de caminar aferrat a un bastó. A canvi , cal dir , vaig tenir un privilegi – per a molts pelegrins entusiasmats avui – digne de “santa enveja”: estar arraulit, junt amb uns quants més, a la petita sagristia de l’església, per assistir a l’èxtasi – real o presumpte – de tots sis nens o adolescents, i intercanviar algunes paraules, en una barreja d’idiomes, amb els “vidents ” i amb els franciscans que encara mostraven sorpresa i temor per l’atenció a la que estaven sotmesos per la policia política del règim.

És un aspecte que sovint s’oblida: Tito havia mort feia un any, els successors de la carnisseria que ja s’ensumava, en comptes de prémer els frens, els empenyien en la lluita antireligiosa. De ben segur que no era el millor moment per organitzar una farsa de falses aparicions des del cel, utilitzant 6 personetes massa petites i massa joves per jugar a fer comèdia i que el primer interrogatori de la policia, famosa al lloc per la seva brutalitat, podria desemmascarar ràpidament.

Si em passa, vaig dir, per explicar la història del meu “miracle enderrocat” (sortir sa i tornar ferit) és també per intentar ofegar, amb un somriure, les passions – a favor o en contra – que sovint esclaten quan es parla de Medjugorje.

Passions que tenen, però, la seva justificació. De fet, des d’un posicionament catòlic, no és cap exageració definir el dilema com un fet dramàtic. D’una banda es diu: l’Església ha d’ignorar, durant els últims 33 anys (els fets van començar l’any 1981) i no reconèixer ni donar autoritat oficial a que la Mare de Déu, la Senyora, la Mare de Crist, hagi anunciat les últimes aparicions de la història i que s’hagi expressat amb exhortacions, consells, i advertències? Però d’altra banda es replica: l’Església potser és culpable de no haver intervingut, després de tants anys, per desemmascarar una superstició, o potser una estafa, contra la qual van entonar terribles paraules els bisbes de la diòcesi, sense que es pugui tallar un pelegrinatge que ha enganyat i enganya a milions de creients fidels?

Però, tot i amb els seus tempus, l’Església acaba de moure fitxa. Tot just la setmana passada, després de gairebé quatre anys de treball, la Comissió d’Investigació presidida pel cardenal Camillo Ruini, va presentar el seu voluminós expedient d’investigació a la Congregació per a la Doctrina de la Fe. Aquest estament ho examinarà tot i presentarà les seves conclusions al Papa, que serà responsable, en darrera instància, de la decisió.

Si s’ha esperat tant de temps – i si encara s’esperarà – és sens dubte pel fet que les “aparicions ” segueixen el seu curs i per tant és impossible jutjar, sense saber com s’esdevindrà el futur. Així doncs, per ara s’ha limitat a mesures (que segueixen pocs, a part d’algun devot, alguns bisbes i cardenals) com la prohibició de les peregrinacions de caràcter “oficial”, organitzades i dirigides pel clergat. Però el que preocupa la Santa Seu és que, en qualsevol cas, la decisió no serà indolora. Si és negativa, el dany pastoral serà enorme, tenint en compte els milions de pelegrins que han acudit a Medjugorje d’arreu del món i que es podrien sentir víctimes d’un engany. Si és positiva, serà devastadora perquè la llei canònica diu que són els bisbes del lloc els que han de jutjar sobre els fets denunciats com a sobrenaturals en les seves diòcesis. I a Medjugorje, estem davant del rebuig categòric dels prelats de Mostar, la capital de la Diòcesi, que neguen els fets. Si els desmentissin, l’Església hauria de negar-los la seva pròpia llei i la seva jerarquia, amb conseqüències gravíssimes.

És fàcil predir que, al final, es buscarà una interlocutòria “non consta” (fins ara) la sobrenaturalitat dels fets. S’abstindran, sembla ben segur que serà així, de dir que els fets no són sobrenaturals. Així que, tot esperant nous i clarificadors esdeveniments, l’Església suggerirà que els catòlics continuïn recollint els abundosos fruits espirituals d’un arbre està resultant ser molt fructífer. Que preguin, que es confessin i que s’acostin a l’Eucaristia, deixant de banda per ara la qüestió dels orígens. Els escèptics – per a ells també, tot s’ha de dir, hi ha un munt d’arguments en contra de la convicció – podran reflexionar sobre el que em va dir una vegada un famós “mariòleg”: “Jo no sé si, al principi, la Mare de Déu realment hi era a Medjugorje. El que jo observo ara, en veure aquests devots bojos que l’han invocada i que no han parat d’invocar-la durant 30 anys, el que veig és que ara sí que hi és. No pot ser que no hi sigui”.

 

Vittorio Messori

El corriere della sera