21/03/2014 – Algunes curacions inexplicables succeïdes a Medjugorje

Els següents casos estan àmpliament documentats amb informes mèdics

Una malaltia al cervell

Damir Coriax, Mostar, ex-Iugoslàvia

Nascut el 1960, ha estat tractat a la clínica neuroquirúrgica de Zagabria, afectat per hidrocefàlia interna, és a dir, un augment de líquid al cervell. Fou operat tres cops i calia operar-lo un cop més ja que tenia una hemorràgia cerebral. El març de 1981 li donen un diagnòstic: sense el drenatge, el líquid augmentarà i per tant també la pressió cerebral. Tot això portarà una hipotensió i col·lapse cerebral. En aquestes condicions tan greus, en Damir anà a Medjugorje. La Vicka pregà per ell i de sobte tot el mal desaparegué.

Ceguesa

Jozo Vasilij de Medjugorje, juliol de 1981

Fa vuit anys, com a conseqüència d’una apoplègia, vaig perdre el meu ull esquerre. En els darrers 4 anys el meu altre ull també va sofrir les seqüeles i ja no veia res. Em vaig quedar cec. Li vaig demanar a la Vida Vasilij que em portés del turó de les aparicions un ram de romaní i altres herbes i les vaig posar en una cassola amb aigua. L’endemà al matí em vaig rentar la cara amb aquella aigua. M’estava eixugant la cara quan li vaig dir a la meva dona: “Hi veig!”. Ella em contestà: “Au va! Com vols veure-hi?” “Veig que t’acabes de posar les mitges!!” D’aquesta forma la meva dona s’adonà que realment  hi podia veure. Mentre em rentava, recitava el Crec en un Déu.

Un tumor al pit

Venka Bilie Brajcic d’Split, ex-Iugoslàvia (hivern de 1981)

Al gener de 1980 li hagueren de treure el pit esquerre. Mesos més tard i malgrat la radioteràpia, creix la metàstasi i surt un tumor al pit dret. Ens diu la Venka: “Al setembre de 1981 i després de sis mesos de tractament, les cicatrius del meu pit s’havien convertit en petites nafres que després s’uniren formant dues grans llagues. Llavors em van portar a Medjugorje i allà, després de pregar a l’església, mentre estava amb les dones que s’havien unit a mi i a la meva germana, les nafres van canviar d’aspecte. Sota les cicatrius s’estava formant pell nova”.

Al gener de 1982 la nafra de més avall desaparegué i la de dalt s’assecà. L’examen mèdic confirmà que ja no hi havia metàstasi.

Esclerosi múltiple

Ival Ole, Mostar, ex-Iugoslàvia (setembre de 1981)

Diagnòstic de l’hospital a Mostar: Inflamació disseminada de les circumval·lacions cerebrals. A l’hospital de Zagrabia precisen: Encefalitis disseminada. En una tercera clínica especialitzada es completa el diagnòstic: Esclerosi múltiple incurable. A l’agost de 1981 l’Iva s’aferra a Déu i viatja a Medjugorje. Els vidents preguen per ella i ella també prega, dejuna i va millorant mica en mica fins que el dia 13 de setembre al turó del Krizevac, durant la Missa, es cura totalment.

…d’esclerosi

Diana Basile, Milà, maig de 1987

El 1972 començà amb una distròfia a la mà dreta (tremolors i impossibilitat de menjar i escriure) i una ceguesa completa a l’ull dret. Hagué de deixar de treballar al centre de traumatologia de Milà ja que al novembre de 1972 li confirmen que pateix esclerosi múltiple i li donen la invalidesa total. S’anaren afegint dificultats motores, deixà de poder utilitzar el braç dret i patí incontinència urinària i fecal amb dermatitis perianal. Després d’un viatge a Lourdes del qual tornà amb una lleu millora, suspèn la teràpia fins el 1982 quan de sobte perd l’equilibri i el control motor. Malalta i amb una gran depressió, li proposen fer un pelegrinatge a Medjugorje, organitzada pel mossèn de San Anzaro, Milà, Mossèn Giulio Gaiacometti.

Aquest és el seu testimoni: el 23 de maig de 1984 em trobava als peus de l’altar de l’església de Medjugorje. Una senyora m’ajudà a baixar els esglaons i em vaig quedar a la porta de l’habitació on tenien lloc les aparicions.

Quan arribaren els vidents vaig aconseguir entrar, agenollant-me darrera la porta. Els nois caigueren tots junts de genolls i jo em vaig sentir com flotant seguit d’una alegria immensa i indescriptible amb vells records que em venien al cap. Després de l’aparició vaig seguir als vidents caminant sola, dreta i em vaig agenollar sense problemes, sense ajuda. Els que em coneixien se n’adonaren i m’abraçaren plorant.

Tornant a l’hotel, la Diana s’adonà que ja no tenia pèrdues, que la dermatitis havia desaparegut i que hi veia amb l’ull dret. L’endemà, 25 de maig de 1984, la Diana amb el malalt Natalino Broghi van recórrer el trajecte Liubuskj-Medjugorje (quasi 10 km) descalços per donar les gràcies i el mateix dia pujà a la Muntanya de les Tres Creus sense rastre de cap lesió.

D’aquest cas hi ha una àmplia documentació mèdica. S’han recollit més de 100 certificats mèdics amb els antecedents i desenvolupament del cas. Una malaltia irreversible, una cura instantània, les circumstàncies de com es produí, la riquesa dels testimonis. Tot fa pensar que aquest cas serà molt interessant. El doctor Luigi Frigerio ha fet una anàlisi exhaustiva al llibre Les aparicions de Medjugorje. És realment la Mare de Déu qui s’apareix a l’ex-Iugoslàvia? Sobre Medjugorje parlen els metges. Editat per Mimep Docete el 1984.

…d’un tumor al cervell

Emanuela N.G., metgessa (febrer de 1985)

Operada fa un any d’una astrocitoma al lòbul temporal dret, havia acabat la teràpia amb cobalt i fins i tot havia suspès la cortisona. Al cap d’un temps, el 1984 decidí interrompre una nova teràpia anticonvulsiva -ja que continuava patint 15 crisis d’epilèpsia diàries- per encomanar-se a l’ajut de Déu i de la Seva Mare. Al cap de pocs mesos les crisis acabaren però el TAC revelava que el tumor havia reaparegut i es considerava inoperable. Moguda per un viu desig, anà a Medjugorje. Heus aquí el seu testimoni: “A casa la Vicka, durant una aparició, una descàrrega elèctrica em recorregué la columna vertebral. El meu cervell de metge em diu que no és lògic, però una força desconeguda m’empeny a pujar el Krizevac, arribant al cim en mitja hora. Des d’aleshores el cap no em fa gens de mal. Ara estic bé, ja no tinc crisis epilèptiques i sobretot tinc una fe autèntica en Déu i la Seva Santíssima Mare”.

…d’un melanoma

 Else Mayr-Harting, Viena (maig de 1985)

La seva filla, la doctora Elisabeth Schmitz-Mayr, explica al seu informe: “Havia de viatjar en pelegrinatge a Medjugorje el 13 de maig de 1985, però el dia 2 portaren a la meva mare d’urgència a la Primera Clínica Dermatològica de Viena per un bony al peu dret, amb una gran taca negra al centre que indicava un principi de metàstasi. El diagnòstic: Melanoma, un tumor maligne que calia operar al cap de pocs dies. Vaig tenir por de perdre la meva mare al quiròfan, ja que té 86 anys i pateix del cor. Vaig dirigir el meu pensament vers Déu i vaig portar aigua beneïda de Medjugorje (l’ampolleta havia estat sobre l’altar durant l’aparició) a la meva mare. Amb aquesta aigua vaig estar rentant sense parar el seu peu malalt, pregant amb totes les meves forces a Jesús i a la Seva Mare com si nosaltres dues estiguéssim allà a Medjugorje. Vaig continuar així durant tota la tarda i durant els dos dies següents, i resulta que poc a poc la infecció maligna començà a disminuir i la taca s’anava encongint, deixant trossos negres de crosta a la gassa, mentre a sota hi creixia pell nova, fins que al sisè dia, la meva mare pogué caminar de bell nou. L’operació fou cancel·lada i el 10 de maig poguérem anar a Medjugorje a donar les gràcies.

…d’un tumor a les glàndules limfàtiques

Bruna B, Ràvena (maig de 1985)

Al 1978, al “Centre de Tumors de Milà” li fou diagnosticat un càncer a les glàndules limfàtiques i prescripció de quimioteràpia. La seva reacció fou multiplicar les pregàries. Quan coneix les aparicions a l’ex-Iugoslàvia s’uneix a un pelegrinatge que surt des de Forli, passant primer per Loreto, on la malalta demana a la Mare de Déu la gràcia d’una abraçada. Un cop a Medjugorje, a l’església, apartada de la multitud, se sent com “empesa” a la sala de les aparicions i allà assisteix commoguda a l’èxtasi dels vidents, que preguen per tots els malalts. A les 21h, després dels actes, estava pujant a l’autobús quan el sacerdot que dirigia el grup li diu: “Corre a l’església, que la Marija, una de les vidents, et vol veure”. Ella hi va a les enfosques, però no la troba. L’endemà el grup puja al Podbrdo i allà, darrera d’unes roques sent que la criden: “Bruna, Bruna!”. És la Marija que abraçant-la li diu: “La Mare de Déu em va dir ahir a la nit que et fes l’abraçada que li havies demanat a Loreto. Prega molt, prega per tots…”. En tornar a Itàlia, els exàmens mèdics confirmaren la reabsorció progressiva de la malaltia fins a la cura total.

…d’una lesió a la columna vertebral

 Agnes Heupel , Munster, Alemanya (maig de 1986)

Infermera, nascuda el 1951, a conseqüència d’un accident el 1974, quedà afectada per una paràlisi a la part dreta amb lesió del sistema nerviós: a això s’uní després un tumor al pulmó, dolors facials i progressiva pèrdua de la memòria. El 1983 en un somni, tingué una visió d’una església blanca amb dos campanars. Tres anys després tingué la sort de tornar-la a veure en un llibre de les aparicions de Medjugorje i sentí el fort desig d’anar-hi. Un cop allà, i gràcies al clima suggestiu de l’ambient, resà i dejunà durant alguns dies: el 12 de maig de 1986 fou convidada a assistir a l’aparició a la sagristia i estava nerviosíssima. Però heus aquí que en començar l’aparició, rep una gran pau mentre la petita habitació on eren semblava ampliar-se fins a l’infinit, immersa en una aura prodigiosa. “Mirant els vidents en èxtasi, vaig sentir la presència de la Mare de Déu i vaig experimentar la font de la pau”, explicà: “Una profunda calma m’omplia des de la boca fins a la punta dels peus, donant-me un immens goig i el deseiximent a qualsevol cosa. Sabia amb certesa que Maria era allà”. En acabar l’aparició, l’Agnes s’aixecà, oblidant-se de les crosses i l’endemà pujà al turó del Podbrdo, amb l’únic ajut de les seves cames, que durant dotze anys havien estat immòbils. Des d’aleshores es mou sense problemes i ja no pren cap medicament. Va sovint a Medjugorje a passar-hi llargues estades, viu pels demés i dóna el seu testimoni amb molta alegria.

…d’una esclerosi múltiple

Prof. Rita Klaus

Rita Mary Klaus, Pennsylvania, U.S.A. (juny de 1986)

Professora universitària, mare de tres fills, patia d’esclerosi múltiple des de feia 26 anys, empitjorant contínuament i fou operada vàries vegades ja que els dos genolls se li doblegaven cap endins; utilitzava crosses o cadira de rodes i patia incontinència. Heus aquí el seu testimoni: “El 8 de juny de 1986, mentre resava el rosari, em ve al pensament demanar a Nostre Senyor la curació per intercessió de la Mare de Déu de Medjugorje, de qui havia sentir parlar. De sobte vaig sentir a tot el cos una violenta sacsejada seguida d’una dolcíssima sensació que em deixà una gran pau”. L’endemà la Rita tornà a tenir sensibilitat als peus; es va treure els aparells ortopèdics de les cames, que li servien per posar-les rectes i finalment es posà a córrer escales avall cridant d’alegria. Els seus familiars, feliços, trucaren al doctor, qui els va escoltar incrèdul; però la visita fou determinant: ja no hi havia rastre d’esclerosi.

…d’un tumor al colon

 Dr. Antonio Longo, Nàpols

El Dr. Antonio Longo, pediatra, patia des de feia temps un tumor al colon. Ho explica així: “Durant la primavera de 1983, inesperadament vaig començar a patir trastorns i dolors a l’abdomen. Com a metge, eren símptomes que em preocupaven. Vaig decidir sotmetre’m a una sèrie d’anàlisis i exàmens clínics amb l’objectiu d’aclarir la situació. Els resultats em confirmaren els meus temors. Tot indicava que estava afectat per un tumor a l’intestí. Em vaig sotmetre a una “hemicolectomia esquerra”, és a dir, m’extirparen un tros d’intestí que fou sotmès a examen histològic. Resultat: “Tumor”. El veredicte fou un cop per a mi. Com a metge sabia quin futur m’esperava. En aquells dies, els diaris parlaven del que estava succeint a Medjugorje i de seguida vaig sentir una gran atracció cap a aquells fets. Vaig començar a pregar, els meus familiars anaren en pelegrinatge al poblet iugoslau per demanar a la Mare de Déu la gràcia d’allunyar de mi el fantasma del tumor. Catorze dies després de l’operació, la ferida s’obrí completament, com si estigués acabada de fer. I no només la ferida externa sinó també la interna, la intestinal, provocant una peritonitis generalitzada i febre altíssima. Estava gravíssim. Vaig romandre quatre mesos a l’hospital, durant els quals els metges intentaren sense èxit tancar la fístula. Vaig tornar a casa en condicions penoses. El professor Zannini, eminència de la medicina i director de l’Institut de Semiòtica Quirúrgica de la Universitat de Nàpols, em digué que m’havia de resignar: l’úlcera no es tancaria mai.

El 4 d’abril de 1989 vaig tornar a veure al professor Zannini per a una visita de control. Constatà que l’úlcera estava sempre igual, incurable. Cinc dies després, el 9 d’abril l’úlcera seguia igual, sagnant, dolorosa i incurable. Com sempre, també aquella nit, vaig pregar la Mare de Déu que em curés. Al matí, en despertar-me, el meu fill metge em dugué la medicació. Va treure les benes i amb estupor constatà que l’úlcera ja no hi era.

La pell de l’abdomen estava totalment seca, llisa i el forat havia desaparegut. “No podia creure què veien els meus ulls. Cridàrem als demés familiars i tots pogueren constatar el que havia succeït. Com sempre havia dit, vaig decidir marxar de seguida a Medjugorje, per agrair-ho a la Mare de Déu. Només Ella podia haver realitzat aquest prodigi. No hi ha cap ferida que pugui cicatritzar de la nit al matí. I menys una úlcera que és una ferida gravíssima i profunda, que afecta el teixit abdominal i l’intestí. Vaig anar de nou a visitar el professor Zannini, qui sentencià: “Està definitivament curat”. “Professor – li vaig preguntar – està disposat a declarar que m’he curat sense cap intervenció quirúrgica i sense fer cap cura específica? “És la veritat”, em va contestar, i em va concedir una declaració a la qual, després d’haver resumit les intervencions quirúrgiques que m’havien realitzat i els sis anys de convivència amb l’úlcera sorgida a partir de les operacions, va escriure: “Actualment l’úlcera està clínicament curada sense cap intervenció quirúrgica”. La malaltia està documentada en un voluminós dossier d’anàlisis, radiografies, referències mèdiques i judicis d’especialistes de fama internacional. La cura ha estat sobtada, total i permanent en el temps.

Com a agraïment a la prodigiosa curació obtinguda, avui el Dr. Longo dedica part del seu temps a ajudar el proïsme, no només com a metge sinó com a Ministre Extraordinari de l’Eucaristia. “Porto la Comunió als malalts cada dia, col·laboro amb el meu rector en múltiples activitats de la parròquia. Tinc un bonic grup de pregària que setmanalment es reuneix amb mi per pregar pels nostres malalts i per tots els que ens demanen una pregària. M’adono que molts dels meus col·legues podrien pensar que sóc un fanàtic. Molts metges, de fet, no són creients i no admeten l’existència d’una curació per intervenció sobrenatural. Però els asseguro que no sóc un fanàtic i no sóc d’aquells que es deixen endur per les emocions o l’entusiasme. Sóc metge, crec en la medicina i tinc dos fills metges. La mentalitat professional ha fet que m’acostumi a reflexionar, a observar les coses fredament i amb deseiximent. He seguit la meva història amb la més escrupolosa objectivitat. No hi ha dubtes de cap tipus: la meva curació no té explicació racional. El que ha succeït només pot atribuir-se a la Mare de Déu”.

Font: http://www.med-bz.it/ext/holy_guarigioni.html