Document extraordinari: la narració detallada d’un metge que afirma: “He tingut un miracle a Medjugorje”

20/12/2013

Hi ha moltes persones que afirmen haver obtingut cures extraordinàries pregant a Medjugorje. Als arxius de la parròquia d’aquella població de Bòsnia-Hercegovina, on el 24 de juny de 1981 s’iniciaren les aparicions de la Mare de Déu, s’han recollit centenars de testimonis, amb documents mèdics, que parlen de curacions inexplicables, algunes de les quals són realment clamoroses. Com per exemple, la del doctor Antonio Longo, metge de Portici, a la província de Nàpols.

Avui el doctor té 78 anys i encara està en plena activitat – “estic bé”, diu”. A part dels típics sotracs de l’edat, no tinc cap altre mal. Però des de 1983 fins a 1989 vaig estar malalt de càncer de colon: m’operaren vàries vegades i a cada operació sorgien noves complicacions, amb l’extirpació de tot el colon i l’extirpació de quasi 90 centímetres de l’intestí prim. Vaig tenir metàstasi, fístules que m’hagueren d’operar. El meu calvari durà 6 anys. Un bon dia els metges digueren als meus fills que em quedaven 15 dies de vida. Però jo tenia fe i pregava a la Mare de Déu de Medjugorje, i hi vaig enviar la meva dona i un fill meu en pelegrinatge i vaig obtenir la gràcia. La Mare de Déu em curà completament!

El metge Antonio Longo s’ha convertit des de llavors en un testimoni apassionat. “Després de la guarició, vaig anar en Pelegrinatge a Medjugorje 12 cops: sempre he donat testimoni del que he rebut. Ho he explicat a periodistes i a la televisió. No en tinc cap dubte: com a metge i com a catòlic estic convençut que la meva cura vingué per una autèntica intervenció sobrenatural: la malaltia està documentada amb un voluminós dossier d’anàlisis, radiografies, informes mèdics i opinions d’especialistes de fama internacional. La sanació ha estat de cop, total i persistent en el temps. De fet, han passat 12 anys i segueixo bé”.

Com a agraïment a la prodigiosa curació obtinguda, avui el Dr. Longo dedica part del seu temps a ajudar al proïsme, no només com a metge sinó com a Ministre Extraordinari de l’Eucaristia. “Tinc la sort de ser col·laborador laic de la parròquia, diu amb satisfacció; porto la Comunió als malalts cada dia, col·laboro amb el meu rector en múltiples activitats de la parròquia; tinc un bonic grup de pregària que setmanalment es reuneix amb mi per pregar pels nostres malalts i per tots els qui ens demanen una pregària.

Cada vespre segueixo l’Adoració a la nostra parròquia, que és diària. El dilluns al matí, degut a l’absència del nostre sacerdot, no se celebra la Missa i aleshores jo estic autoritzat a guiar l’ofici de laudes, a celebrar la litúrgia de la paraula i fins i tot a repartir la comunió. La meva activitat és intensa i puc fer tot això als 78 anys ja que la Mare de Déu m’ha curat i continua protegint-me”.

El doctor Longo reflexiona un moment i afegeix: “Me n’adono que molts dels meus col·legues podrien pensar que sóc un fanàtic. Molts metges, de fet, no són creients i no admeten l’existència d’una curació per intervenció sobrenatural. Però els asseguro que no sóc un fanàtic, i no sóc d’aquells que es deixen endur per les emocions o l’entusiasme. Sóc metge, crec en la medicina i tinc dos fills metges. La mentalitat professional ha fet que m’acostumi a reflexionar, a observar les coses fredament i amb deseiximent. He seguit la meva història amb la més escrupolosa objectivitat. No hi ha dubtes de cap tipus: la meva curació no té explicació racional. El que ha succeït només es pot atribuir a la Mare de Déu”.

Li demano al doctor que em faci un resum de la història de la seva malaltia i de la seva cura.

“Aquí la tens”, diu ràpidament i amb entusiasme. “Sempre he estat una persona sana i he treballat molt a la meva vida. Durant la primavera de 1983, inesperadament vaig començar a patir trastorns i dolors a l’abdomen. Com a metge, eren símptomes que em preocupaven. Decidí sotmetre’m a una sèrie d’anàlisis i exàmens clínics amb l’objectiu d’aclarir la situació. Els resultats em confirmaren els meus temors. Tot indicava que estava afectat per un tumor a l’intestí.

Cap a la meitat de juliol la situació s’agreujà amb dolors molt forts a l’abdomen, a l’estómac, pèrdues de sang, un quadre clínic preocupant. M’ingressaren d’urgències a la clínica Sanatrix de Nàpols. El professor Francesco Mazzei, que em portava, em digué que m’havien d’operar, i que no podíem perdre temps. L’operació es programà pel matí del 26 de juliol però el professor agafà la grip amb 40 de febre. En les meves condicions no podia esperar i vaig haver de cercar un altre cirurgià. Em vaig dirigir al professor Giuseppe Zannini, una eminència de la medicina, director de l’Institut quirúrgic vascular de la universitat de Nàpols, especialista en cirurgia dels vasos sanguinis. Vaig ser traslladat a la clínica Mediterrània, on Zannini treballava i el matí del 28 de juliol m’operaren.

Fou una operació delicada. En termes mèdics em sotmeteren a una extirpació de l’intestí que un cop analitzat, resultà ser maligne.

El resultat va ser un cop per a mi. Com a metge, sabia el que m’esperava. Em sentia perdut. Tenia confiança en la medicina, en les tècniques quirúrgiques, en els nous fàrmacs, en la radioteràpia, però sabia també que molt sovint un tumor significava un camí de dolors molt forts amb un final terrible. Em sentia jove encara. Pensava en la meva família. Tenia quatre fills encara estudiants. Estava ple de preocupacions i molt angoixat.

L’única veritable esperança en aquella situació era la pregària. Només Déu i la Seva Mare em podien salvar. En aquells dies els periodistes parlaven del que succeïa a Medjugorje i em vaig interessar molt pels fets. Vaig començar a pregar, els meus familiars anaren en pelegrinatge per demanar a la Mare de Déu la gràcia d’allunyar de mi el tumor.

Dotze dies després de la intervenció quirúrgica em tragueren els punts i semblava que tot hagués de millorar. En canvi, el catorzè dia succeí quelcom inesperat: la cicatriu s’obrí completament com si s’acabés de realitzar la intervenció. Però no només la cicatriu externa sinó també la cicatriu interna, la de l’intestí, provocant-me una peritonitis, febre altíssima. Un veritable desastre. La meva situació era gravíssima. Durant alguns dies vaig ser un moribund, estava a punt de morir.

El professor Zannini, que estava de vacances, tornà de seguida i agafà el tema amb decisió. Va recórrer a tècniques particulars, tancà la ferida que s’havia de cicatritzar, aquest cop lentament. Però durant aquesta fase vaig tenir múltiples mini fístules abdominals, que després es concentraren en una sola, molt gran i vistosa.

La situació, doncs, havia empitjorat. Quedava l’amenaça terrible del tumor amb possibles metàstasis i això s’ajuntava amb la presència de la fístula, amb la ferida sempre oberta, font de dolors terribles i grans preocupacions.

Vaig estar a l’hospital quatre mesos durant els quals els metges intentaren per tots els mitjans tancar la fístula. Vaig tornar a casa en situació penosa sense poder ni tan sols aixecar el cap quan em donaven un cullera amb aigua.

La fístula de l’abdomen calia curar-la tres cops al dia. Medicaments especials que havien de subministrar-se amb instrumental quirúrgic perfectament esterilitzat. Un turment continu.

Al desembre, les meves condicions empitjoraren de nou. M’ingressaren i m’operaren un altre cop. Una altra crisi gravíssima amb dolor, bloqueig intestinal, aquest cop vaig estar dos mesos a la clínica. Vaig tornar a casa encara pitjor.

Al desembre d’aquell any havia de ser operat d’un abscés abdominal provocat per la pròpia fístula. El professor Zannini, que era un expert em digué que la fístula no es tancaria mai.

En aquelles condicions havia de viure. Era un home acabat. No podia fer res, no podia treballar, no podia viatjar, no podia ser útil. Era esclau i víctima d’aquella horrible fístula, amb l’espasa de Dàmocles suspesa sobre meu, ja que el tumor es podia reproduir i fer metàstasi.

El 4 d’abril de 1989 vaig anar a veure al professor Zannini per una visita de control. Constatà que la fístula era incurable.

5 dies més tard, el 9 d’abril, el meu fill que era metge, em practicà la darrera cura del dia. La fístula estava allà, sagnant, dolorosa, incurable. Com sempre, abans d’anar a dormir, vaig demanar a la Mare de Déu la meva sanació. Al matí, quan em vaig despertar, el meu fill vingué a fer-me la cura. Em va treure les benes i amb estupor va veure que no hi havia cap fístula. La pell de l’abdomen estava completament seca, llisa i el forat havia desaparegut.

No podia creure el què veien els meus ulls. Em vaig sentir inundat per una alegria immensa. Crec que vaig plorar. Trucàrem a altres familiars i tots constataren el què havia passat. Com sempre havia dit, vaig decidir viatjar de seguida a Medjugorje per donar les gràcies a la Mare de Déu. Només Ella podia haver realitzat aquest prodigi. Cap ferida es cura de la nit al dia. I menys una fístula que és una ferida greu i profunda.

Per a la cura d’una fístula d’aquest estil hauríem d’haver vist una millora lenta dia a dia. En canvi tot succeí en hores.

A Medjugorje vaig escriure una postal al professor Zannini dient-li que finalment estava curat i que tornaria per visitar-lo. En tornar a Nàpols, vaig anar a veure el professor, i el seu assistent em confirmà que el professor havia rebut la postal i que sentia curiositat per veure’m. “Vingui, vingui,…” em digué… “vull veure què ha passat. Em visità, em palpà, em sotmeté a tactes i al final digué: “està completament curat”.

“Què pensa?”, li vaig preguntar. “Doncs que és quelcom certament excepcional!”.

“Està disposat a declarar que m’he curat sense cap operació ni cap cura específica?”

“És la veritat”, em digué. I em va fer un informe on posava que la fístula s’havia curat sense cap intervenció quirúrgica.

Des de llavors, mai més he tingut res. He tornat a la meva vida normal. Treballo, menjo, viatjo, estic molt bé. I dono gràcies cada dia de la meva vida a la Mare de Déu. Tenint en compte la situació que tenia, és un nou prodigi del Senyor i de la Seva Mare.

 Font: www.paroladiugo.it