Carles Ballbé va deixar l’elit mundial de l’hoquei sobre herba per ser sacerdot
Carles Ballbé és una de les moltes persones a qui la seva vida va canviar després de visitar Medjugorje, i per això el seu testimoni va formar part del llibre Estamos de vuelta, en el qual Jesús García va recopilar diverses històries de conversió vinculades a aquest enclavament bosnià de devoció a la Mare de Déu.
El seu cas va ser cèlebre perquè va renunciar a la possibilitat de jugar en un dels millors equips d’hoquei sobre herba del món per anar-se’n al seminari, però va obtenir una compensació bonica: participar amb la selecció espanyola en els Jocs Olímpics del 2012 a Londres essent ja seminarista.
Paco Roche i Francesc Adelantado l’han entrevistat recentment al diari Marca amb motiu de la seva ordenació sacerdotal que va tenir lloc el 12 de maig passat. “Només promet-me que si trobo la dona de la teva vida, en sortiràs”. Així va respondre David Alegre, jugador del Polo i subcampió a Pequín 2008, al correu electrònic que va rebre un matí de setembre del 2007. Carles Ballbé, esportivament conegut com a Litus, no havia tingut el valor de dir-ho personalment al seu entorn més proper. Va enviar un correu i, a continuació, un missatge de text: “Us acabo d’enviar un e-mail. Llegiu-lo si us plau, és urgent”.
Un buit per omplir.
“Em feia vergonya i tenia por. No sabia com s’ho prendrien perquè jo mai no els havia parlat del meu buit”, recorda el Litus. Les reaccions van ser d’allò més variades. A algú li va haver d’explicar que la Teologia no tenia res a veure amb l’estudi de les estrelles o que els seminaristes no vestien túniques amb caputxa, però tots li van oferir el seu suport. “No canviïs”, va ser l’única cosa que li van demanar.
Ballbé mai no va ser d’aquells de passar-se els caps de setmana tocant la guitarra i cantant cançons religioses, un estereotip del qual sempre va sospitar. Anava a missa, sí, però feia esport i sortia de nit, que era allò que diferenciava els “nois normals” dels “estranys”. “Era el primer a apuntar-se a la festa i podies comptar amb ell fins al final”, recorda Roc Oliva, un company del Terrassa i la selecció des del 2006.
El seu comportament dins al camp tampoc no havia denotat una espiritualitat especial. Li costava controlar el seu caràcter i acatar la disciplina i l’ordre jeràrquic. Va ser expulsat per rebel d’una concentració de la selecció catalana juvenil i el seu stick va volar més d’una vegada pels aires en els camps d’entrenament de l’Atlètic Terrassa. “Una vegada l’entrenador va suspendre la sessió després que en Litus s’enfadés perquè no li van xiular una falta a favor”, recorda un altre company.
Amb un adéu va començar el canvi.
El desembre del 2006 Ballbé tenia 21 anys, la carrera de Periodisme encarrilada, el somni de ser reporter de guerra i un seient reservat a l’elit de l’hoquei europeu. També un grapat de pretendentes i una fòbia malaltissa al compromís. Llavors, la mort de la seva àvia Maria va fer que tot allò, de cop i volta, li semblés poca cosa. “Sentia que, tenint-ho tot, hi havia alguna cosa que fallava”, explica. La Maria mai no va amagar que durant anys havia resat, sense èxit, perquè un dels seus fills fos sacerdot.
Durant les següents setmanes, en Litus va començar a percebre certs senyals que semblaven empentar-lo a complir el vell somni de la seva àvia. Una successió de “cosetes”, explica, que van desembocar en un diagnòstic que li va canviar la vida. El juny del 2007, quan només faltaven uns dies per marxar amb la selecció a disputar l’Europeu i el Champion Trophy, va contraure una mononucleosi -”sí, la malaltia del petó”, bromeja- que el va deixar fora.
Sense res a fer, en recuperar-se va acceptar una proposta per viatjar a Medjugorje, una localitat bosniana famosa per les suposades aparicions marianes. Allà van augmentar la intensitat dels senyals i es va convèncer que havia de “canviar el xip”. “No em veia com a mossèn, però havia de provar-ho per esbrinar-ho”, recorda. Va escriure als seus íntims, primer, i al Terrassa, després, i va fer les maletes per passar un any en una casa de l’Opus Dei a Pamplona, un esgraó previ al seminari, que encara li feia por: el primer pas d’un camí que acaba avui mateix amb la seva ordenació com a sacerdot. Un camí en el que no li han faltat obstacles, però el principal entrebanc va ser fer compatible el règim monacal amb l’esport. En Litus havia assumit l’obediència, el celibat i la resta de limitacions, però no se sentia capaç de deixar l’hoquei.
Seminarista i olímpic.
Tant l’Atlètic com el seminari van posar-hi de la seva part, però el principal sacrifici el va assumir ell. La jornada d’un seminarista comença a l’albada i s’allarga fins gairebé la mitjanit. Va necessitar prendre suplements vitamínics per aguantar. L’any 2012 va ser especialment dur, va ser l’any que va tornar a la selecció per preparar els Jocs de Londres. “Sempre va ser una mica dèbil, però aquell any anava realment just de forces”, recorda Oliva. Després dels Jocs va arribar el moment inevitable. Des de llavors mata el cuc en un equip d’amics, però admet que troba a faltar l’adrenalina de la competició.
Tot i que ha canviat el xandall per l’alçacoll, l’esport segueix molt present en la seva vida. Ha posat en marxa un partit setmanal amb els nois del barri a la parròquia de Santa Maria, a Mataró, on exerceix de diaca, i somnia en un projecte esportiu per a joves en risc d’exclusió social. “Sóc qui sóc gràcies a l’esport, en allò humà i en allò espiritual. El sacrifici, per exemple: si et diuen que amb un esprint més et mors però guanyes, el fas. També el treball en equip, fer un pas enrere per deixar a un company…”, explica. L’esport, però, també té les seves ombres. Durant els últims temps li va costar conviure amb la supèrbia. “Que algú que juga bé a l’hoquei tracti amb superioritat a un que no juga però té un doctorat, per exemple, em sap greu. L’Iniesta no és millor que un pare de família!”, lamenta.
En Litus ha complert la seva paraula. Malgrat que ja no va de copes els dijous, els seus amics coincideixen en el fet que segueix essent el mateix. “Quan li presento en Litus a algú, sempre em diu el mateix: ostres, no sembla mossèn!”, explica Oliva. Però Ballbé encara té una promesa pendent. Davant la insistència d’Alegre, aquell dia de setembre va accedir. “Sí, si trobes la meva ànima bessona, en surto”, li va dir. Fins ara no ha tingut sort, però el jugador del Polo no es dóna per vençut. “Ho intentaré fins a l’últim moment”, bromeja. El termini acaba a les cinc d’aquesta la tarda.
16/05/2016
Font: www.religionenlibertad.com
Clica aquí per imprimir.
