16/08/2013 – Medjugorje és de Déu

Pablo H. BreijoDiuen que és la Mare de Déu qui ens crida perquè anem a Medjugorje. Jo no vaig rebre cap avís marià directe però sí la trucada d’una amiga que em convidava a anar a aquest poble al sud de Bòsnia i Hercegovina. Després d’aterrar a Croàcia i creuar una frontera amb menys tanques que el peatge d’una autopista vaig arribar al poble “entre muntanyes”, que és així com es tradueix Medjugorje.

És un lloc en procés de construcció. Desenes de cases només tenen l’estructura, l’asfaltat dels seus carrers té el segell de “provisional” però croats, bosnians i forans sabem que és probable que ningú millori aquest paviment durant dècades. La calor estiuenca castiga dia i nit, i les cigales canten mentre gaudeixen dels banys d’un sol que es desperta minuts després de les cinc del matí.

Componen Medjugorje una església, restaurants, hostals que volen ser hotels de quatre estrelles i botigues que venen rosaris, figuretes religioses, estampetes, creus de totes les mides i ampolles de Coca Cola a un euro. El turisme religiós ha reflotat l’economia local.

I què té d’atractiu? Doncs que hi ha sis persones que afirmen que diàriament s’hi apareix la Mare de Déu des de fa més de 30 anys. És per això que milers de persones de tot el món se senten cridades, o no, per la Mare de Déu, a anar-hi. Un succés que roman sota l’estudi del Vaticà.

Durant els dies que vaig estar en aquell lloc em vaig allotjar a la Casa San Giuseppe, un alberg dirigit per una italiana de pèl roig anomenada Marisa. L’allotjament està als peus del Podbrdo, al que anomenen “la muntanya de les aparicions”. Segons explica, la Mare de Déu es va aparèixer en diverses ocasions a la capella de Sant Giuseppe i la imatge mariana que està a l’exterior de la casa va plorar sang dues vegades davant desenes de persones. Sense por d’equivocar-nos, es podria dir que en aquell poblet, la Marisa és més coneguda que l’alcalde. És fàcil de comprovar-ho quan prens un dels Mercedes convertits en taxi, que et porten a qualsevol racó pel mòdic preu de cinc Euros.

Però realment s’apareix la Mare de Déu a Medjugorje o és un invent que dura des de fa més de 32 anys? No tinc resposta a aquesta pregunta, però mantenir una mentida durant més de tres dècades seria una tasca complexa. Amb el desig de comprovar-ho vaig passar la nit de l’u al dos d’agost a la creu blava, al Podbrdo. Allà, a l’albada s’apareixeria -suposadament- la Mare de Déu a la Mirjana, una de les sis vidents. Després d’esperar més de vuit hores buscant la comoditat assegut sobre pedres que semblen ganivets, mirant els estels, resant innombrables rosaris i cantant desenes de cançons, centenars de persones es van amuntegar per veure, fotografiar i tocar la vident. A algunes persones els va aflorar el fanatisme i la fascinació, i per moments la vident semblava una famosa estrella televisiva, al moment d’arribar al lloc de l’aparició. Es va asseure en un banc davant de la creu blava i envoltada de malalts i sacerdots va esperar l’arribada de la Mare de Déu. Mentre els presents cantaven una cançó, la Mirjana va mirar al cel i tots van callar. Un silenci de pregària només interromput per l’incansable cantar de les cigales hercegovines. Lamento dir que jo no vaig sentir res ni exterior ni interior, però paga la pena presenciar-ho per poder-ho explicar.

La meva estada a Bòsnia va coincidir amb la celebració de la 24a edició del Mladifest, el festival de la joventut que des de 1989 multiplica per deu -o més- la població de Medjugorje durant els primers dies d’agost. Hi assisteixen persones dels cinc continents i el seu programa d’activitats es basa en conferències, rés del Rosari, celebració de la Missa i adoració Eucarística. A simple vista, al lector pot semblar-li poc atractiu, però hi havia més de 40.000 persones. La majoria d’elles es va trobar amb Déu. Als laterals de la petita parròquia hi ha confessionaris on es formen cues de desenes de persones que -en el seu propi idioma- desitgen rebre el perdó dels seus pecats. És normal que un sacerdot administri el sagrament de la confessió durant quatre hores sense parar. També és comú veure petits grups resant el Rosari o el Via Crucis a qualsevol hora del dia.

És igualment impactant l’assistència a la Missa i a l’adoració Eucarística cada dia durant el festival. La música l’hi posen una orquestra i un cor internacionals que fan sonar himnes d’algunes Jornades Mundials de la Joventut, o temes com “Come, now is the time to Worship”. Cançons que eleven, porten a la ment bons records i posen els pèls de punta a causa de l’emoció.

Una de les nits, el cineasta Juan Manuel Cotelo -director de La Última Cima- va projectar vint minuts de “Mary ‘s Land”, un nou projecte audiovisual en el que ha entrevistat a alguns dels vidents de Medjugorje i a altres persones que han canviat la seva vida radicalment després de la seva trobada amb Jesucrist. Segons explica, va voler fer una pel·lícula sobre les aparicions marianes a Bòsnia, després va pensar que era millor fer-la sobre la Mare de Déu, i al final va decidir que el més apropiat era que fos una trobada entre Déu i l’espectador. No sé si aconseguirà l’èxit però en la gran esplanada darrere de la parròquia de Medjugorje ningú va treure la vista de la pantalla. La Providència va voler que dues amigues i jo poguéssim parlar una estona amb Cotelo després de veure la projecció. Ens va explicar diverses anècdotes. Entre elles la que li va succeir amb la Vicka, una de les vidents. Diu que va anar a casa seva a entrevistar-la i li va dir “Vicka, preguem una Avemaria abans de l’entrevista per estar en presència de la Mare de Déu? “; a aquesta pregunta, la vident va respondre amb un “no” rotund; la cara del Cotelo va ser un poema davant d’aquesta resposta i li va preguntar el perquè d’aquesta negativa; la Vicka li va dir “la Mare de Déu ja és aquí”. La pel·lícula, segons el seu director, estarà als cinemes al desembre de 2013.

Mentre el festival de la joventut continuava hi va haver temps per pujar a l’altra muntanya, el Križevac. Al seu cim -que supera els 500 metres d’alçada- hi ha una gran creu de vuit metres que es pot veure des de gairebé qualsevol lloc de Medjugorje i els seus voltants. Per arribar-hi cal recórrer un Via Crucis. És una muntanya en la qual constantment -m’atreviria a dir que les 24 hores del dia- s’està resant el Rosari. És per això que és comú escoltar crits de dolor d’alguna persona, motivats per oracions d’alliberament -cosa similar a un exorcisme- que estremeixen i se senten a centenars de metres de distància.

El fi de la festa del 24è Mladifest va anar a càrrec de joves brasilers, espanyols i de Corea del Sud la nit del 5 d’agost. Cada país va haver de preparar algunes cançons dedicades a la Mare de Déu, en el dia -segons els vidents- del seu aniversari. Cal destacar la participació espanyola que va interpretar “Todo tuyo soy, Maria”, de Gonzalo Mazarrasa, i la cançó “Hágase”, de Migueli. Entre els més de 50 músics, cantants, coristes i ballarins espanyols, s’hi trobava la Sharay Abellán, una de les participants del concurs televisiu “La Voz”.

Aquest mateix dia a les onze de la nit es va aparèixer -suposadament- la Mare de Déu a l’Ivan, un altre dels vidents, al Podbrdo. Alguns presents van dir que havien vist un raig de llum que naixia de la imatge mariana que hi ha al seu cim. En aquella ocasió tampoc vaig veure ni vaig sentir res. El que vaig fer va ser pregar.

Quan estàs a Medjugorje tres dies, sembla que hagi passat un mes. És quelcom en el que coincideixen molts dels qui hi han estat. És com si les agulles del rellotge giressin més poc a poc. Allí la gent confessa els seus pecats després de vint anys de no fer-ho, combrega a Missa després d’una dècada sense trepitjar una església, prega i busca començar una vida nova. S’hi apareix la Mare de Déu? No puc afirmar-ho ni negar-ho. El que està clar és que Medjugorje és de Déu.

Font: www.religionenlibertad.com