LA CAROLINA MARTÍNEZ, EN LA SEVA GRADUACIÓ DE DRET, EL MAIG…EXPLICA LA SEVA CRIDA AL CARMEL
Luisfer Martínez publica a www.respublica.es una entrevista a una companya de curs, la Carolina Martínez; ambdós han acabat recentment la carrera de Dret però ella ja sap què farà: entrar en un convent de carmelites seguint la màxima de Santa Teresa. Aquesta entrevista sintetitza els interrogants que desperta avui dia una vocació a la clausura entre els adults joves. Republiquem algunes de les preguntes (l’entrevista íntegra està a Respublica.es).
La Carolina és navarresa, de les que fan servir l’‘ico’ al final de gairebé totes les paraules, de les que vibren amb el foral, amb cada tram de la ciutadella i amb cada llamborda de la Plaza del Castillo.
La Carolina havia de començar la seva tesi doctoral el proper mes de setembre, però li va sorgir un altre esdeveniment a l’agost. L’acte té a veure amb un monestir de clausura en el que hi passarà la seva vida. […]
– Hi ha contacte real amb Déu?
– Sí. Home, no el veuré, saps? Però pregant sí que hi ha contacte real amb Déu. Tot i que això no passa només al convent, penso que tot cristià ha de tenir aquest contacte. Si no, tindria una manera molt…solitària de pregar.
– Què busques al convent? Ser feliç o fer feliç a algú?
-No hi entro per buscar la meva pròpia felicitat, ja t’ho dic, i no crec que ho faci ningú (el que no vol dir que no tingui la certesa de que allà hi seré feliç). Però tampoc hi vaig per fer feliç a alguna persona en concret. A veure, és difícil d’explicar: la meva entrada i la felicitat d’altres no és una relació directa causa-efecte. Jo no busco expressament que algú sigui feliç; de fet, probablement jo mai veuré els “resultats” que busco entrant al convent. Però sé que des d’allà ajudaré als altres, i això és el que vull.
– En què consisteix aquesta felicitat?
– No tant el fet de que jo ara entri en un convent, sinó més aviat el fet de que existeixin persones que decideixen deixar-ho tot per ajudar a gent que no coneixen de res, donar exemple als altres, i potser una o dues persones (i amb això n’hi ha prou) s’aturin a pensar una mica i coneguin coses que potser ningú no els hi ha ensenyat.
[…]
– Què faràs quan t’avorreixis?
– Doncs veure la tele no, això segur –riu-. Pel que em diuen les germanes carmelites, no tindré temps per avorrir-me, però ja t’ho explicaré quan sigui allà.
– Quant temps has pensat, per prendre una decisió tan important per a la teva vida?
– Varis mesos. Tampoc no va ser una cosa que se m’acudís de sobte, eh, va ser més progressiu, no ho sé, a poc a poc. Però així, més seriosament, m’ho vaig plantejar a principis d’aquest any.
[…]
– Què diuen els teus amics?
– Doncs la veritat és que se n’alegren, així em perden de vista…–riu mentre nega amb el cap -. Però sí que se n’alegren, alguna gairebé plora i tot -i algun-. Bastants flipen perquè no és el primer que t’esperes d’una noia de 21 anys, no? I a més tampoc no sóc la típica noia que s’està molt a casa, i la imatge –errònia- que es té de les monges és de dones serioses i/o avorrides; però som normals. Tothom també té molta curiositat, perquè és un món molt desconegut entre els joves.
– A qui li vas explicar primer i per què?
– A més de a un sacerdot i a una amiga, a la meva mare. Primer perquè és la meva mare i volia que fos la primera de saber-ho; segon perquè me n’anava dos dies a visitar un convent (no el de les carmelites) i estava en plens exàmens i era molt estrany que desaparegués de casa dos dies, i tercer perquè em dona bons consells.
– És per sempre? I si t’equivoques però ja és massa tard per rectificar?
– Ser monja és per sempre, per sempre. Ho he repetit intencionadament, perquè quedi clar. Si t’equivoques quan ja és massa tard per rectificar, com dius, doncs res, què vols que et digui, com tot a la vida. Però no s’entra a un convent directament com a monja, igual que no et cases amb el primer que coneixes, oi? Jo no vaig amb la idea de “ostres, i a les males, puc marxar?, no tindria sentit entrar així; i si hi ha alguna noia que estigui en la meva situació però amb aquesta idea, farà bé de quedar-se a casa seva.
»Però també per alguna cosa hi ha un temps de discerniment, i s’ha de ser prudent quan es pren una decisió així. Adonar-te de que t’has equivocat quan ja és massa tard, no és normal; una altra cosa és que es pugui canviar d’opinió, o alguna cosa així, perquè això no és entrar al convent i ja està tot fet; és una resposta a Déu que has de donar cada dia, i som lliures, i podem dir que no quan ja portem molts anys a dins. En això també s’ha d’anar en compte, la vocació no és una cosa momentània, és per a tota la vida i s’ha de viure dia a dia.
– Separar-te del món no és egoista, com deixar de banda la resta de la gent?
– No. A mi també em va passar pel cap quan m’estava plantejant fer-me monja, perquè tothom té els seus problemes i era conscient que marxant, físicament, no estaria tan pendent dels afers que em preocupen. Però no, no em desentendré de la gent, tot el contrari, estimo moltíssim la meva família i els meus amics, el fet que me’n vagi a un altre lloc no implica deixar-los de banda. Sóc afortunada de poder dir que gairebé tothom sap que estaré amb ells més i tot que fins ara, encara que sigui des d’un convent, i crec que també és un punt d’unió per a ells, perquè al cap i a la fi, no és la cosa més normal, tenir una amiga o una germana monja.
[…]
– Entre el Cel i la Terra, amb què et quedes?
– -Riu abans de contestar la pregunta – Amb el Cel, sense pensar-ho. Un poeta, l’Alphonse de Lamartine, va dir: “el temps és el teu vaixell, no la teva casa “, i llegint “Història d’una ànima “, Santa Teresita recordava la cita una mica diferent i deia: “la vida és el teu vaixell, no la teva casa“, que a mi m’agrada més; vaja, que aquí hi estem de pas.
– Tan gran és Déu com per entregar-li una vida sencera?
– Mira, si cada persona que existeix al món li entregués la seva vida sencera, encara em semblaria poc. El mínim que jo puc fer, el mínim eh!, és entregar-li la meva vida sencera. Però això ho dic per a tothom. Entrar en un convent o fer-se capellà no és l’única manera de donar-li la teva vida; et pots casar o viure amb 20 gats i entregar la teva vida a Déu.
– Què és el que més et preocupa ara mateix, allò pel que més pregaràs.
– Per les conversions, perquè tothom conegui Déu.
– Què és el que més t’atrau de l’ordre?
– Que difícil… Crec que l’entrega que suposa, el fet d’oblidar-se de tot menys de Déu: “Només Déu basta…”. Comporta una fortalesa que em va cridar molt l’atenció a l’hora de decidir-me, no per ser monja en general sinó carmelita descalça.
[…]
– Què estàs fent els dies immediatament anteriors a l’entrada?
– Pregar, buscar temps per estar amb les meves amigues i la meva família, fer neteja de les coses de la meva habitació; res de l’altre món; no me’n vaig a fer ponting ni coses per l’estil. […]
– Quan li vaig explicar la teva història a una amiga, em va contestar espantada amb una pregunta: “i no es pot ni pintar les ungles?” Segur que fins i tot una monja en té una mica de presumida, no?
– Això de les ungles ni m’havia parat a pensar-ho concretament –riu-. Sí que hi ha coses que m’he preguntat en aquest aspecte, però mira, és tan secundari comparat amb el canvi de vida que suposa entrar en un convent de clausura, que em preocupa ben poc. No, per a mi no és en absolut important deixar de pintar-se les ungles, maquillar-se, anar de botigues o sortir de festa.
Font: www.religionenlibertad.com
Clica aquí per imprimir.
