16/06/2014 – El Jesús García va reptar la Mare de Déu: «Si és veritat que ets mare, demostra-ho», i el va omplir d’amor…

L’escriptor i periodista Jesús García va explicar la seva “tornada a l’Església” en el marc de l’acte de lliurament dels premis Cari Filii en la seva Tercera Edició, celebrada al Fòrum Joan Pau II de la parròquia de la Concepció (Madrid), el 10 de juny passat.

Aquest és el seu testimoni de conversió:

“Fa nou anys, al jardí d’una casa en un petit poble de Guadalajara, em vaig plantar davant d’una imatge de la Mare de Déu i li vaig mostrar el meu desencís amb la “llegenda” construïda al seu voltant. A mi, nascut en una família cristiana i educat en una escola catòlica, m’havien parlat tota la meva vida d’aquesta maternitat de Maria que encara no entenia i que en la meva vida només formava part de l’anecdotari popular d’una Església amb la qual m’identificava ben poc.

Allí, davant d’aquella imatge de pedra, vaig dir interiorment, no sé si com una queixa, no sé si com una reflexió: “Si és veritat que ets una mare, demostra-ho. De moment només ets una estàtua de pedra”, i vaig marxar.”

Medjugorje

“Al cap de nou mesos, com si hagués estat una gestació, i d’una manera sorprenent, vaig viatjar a Medjugorje. Ho vaig fer enviat per un superior a qui possiblement li interessava més perdre’m de vista uns dies que no pas el que podia succeir a Bòsnia. Vaig necessitar aquesta i dues peregrinacions més en tan sols quatre mesos per saber interpretar el que el meu cap no entenia, però que en el meu cor respirava i creixia. A Bòsnia vaig conèixer una Mare que desconeixia, amb tot el que el terme mare comporta.”

Un Amor gratuït

“Llavors vaig començar a tenir una relació amb Ella basada més en silencis i en gestos que no pas en paraules; en declaracions de bones intencions, i amb més fracassos que no pas èxits, doncs tot i que algunes vegades li demostro que l’estimo, possiblement hi han molts més intents fallits. Però això no fa que minvi el seu amor per mi ni la seva espera. Gràcies a Déu, aquest amor no depèn dels meus èxits ni de les meves lluites. No l’he de conquerir amb les meves gràcies, sinó que Ella ja m’estima encara que de vegades jo no actuï com m’agradaria.”

Estimar des de la pobresa interior

“No és que jo no li importi a Ella. És senzillament així, que amb tots els nostres defectes, com ens estimen les mares, és com Ella ens estima. Les que sou mares i els que sou pares sabeu molt bé quins són els límit dels vostres fills, i els estimeu molt per sobre d’ells. Quan un nadó plora i pica de peus, la mare l’acull encara que li trenqui el son, l’abraça i el bressola en el seu pit. No tracta de convèncer-lo de que no és hora de plorar. Simplement comprèn que en el seu límit, aquest nen petit necessita la seva presència.

Així, amb aquesta imatge, és com vaig entendre que m’estimava a mi la Mare del Cel. No és que ho entengués. És que ho vaig viure aquí dins, i això no s’ensenya. I així, amb aquest amor seu, jo li demano que encara que plori, cridi i fins i tot l’embruti amb la meva indiferència, que em renti com sol rentar una mare, que em posi guapo, em posi colònia encara que em piquin els ulls, i que em digui, una altra vegada, aquest t’estimo que el cor d’un fill necessita sentir tant, per molt repetitiu que sembli.”

T’estimo perquè t’estimo

“Però, i si trec males notes? “T’estimo”. Però, i si em distrec en les meves tasques? “Que t’estimo”. Però, i si de vegades no et faig cas? “No t’estimo perquè m’obeeixes, sinó perquè t’estimo”.

Aquesta mare que, passi el que passi, i que faci el que jo faci, no em deixa, tal com una mare mai no deixa el seu fill perquè mai no es perdi. Aquest amor és la millor educació perquè jo comenci a obeir, a estar pendent, a procurar fer les coses, enmig de la meva matusseria, tal com li agraden a Ella; al cap i al fi, a ser feliç amb Déu i amb Ella, no només quan vagi al Cel, sinó també en aquesta Terra.”

Una nit fosca i…

“Com us deia, conèixer aquesta maternitat de Maria i la presència del seu Fill en la meva vida, no va ser senzill. Vaig haver de travessar alguns perills, pors i molts obstacles. Jo diria que fins i tot una guerra. Una nit fosca que va semblar un eclipsi va portar la meva vida fins al límit del que es pot suportar, i només quan, desesperat de la meva vida, la vaig donar sencera a Crist, Ell em va enviar cap a Ella.

Educats en la Cristiandat

“Aleshores vaig aprendre que la meva generació ha viscut una època en la qual s’han donat massa coses per suposades. Venim d’uns temps en el que les coses eren d’una manera i que ja no ho són. Ens van educar amb tota la bona intenció del món per viure en un temps que no era el nostre, i entre el que ens van dir i el que en realitat era, molts de nosaltres, cristians batejats, vam abandonar l’Església, no per deixadesa ni per no voler-hi ser sinó per desencís, perquè no ens donava les respostes que el nostre temps ens demanava.

Durant un parell de segles, el cristià ha viscut la seva relació amb Déu fent marrades, explicant la fe des de la raó a un home deïficat que s’ha cregut mereixedor d’aquesta explicació. El sacrifici de la Creu i la Resurrecció van deixar de ser suficient. La més gran declaració d’Amor mai escrita no va ser suficient. Possiblement el dubte el sembrem nosaltres, els cristians, amb la nostra manca de fe i desencert en l’amor. No ho sé. El que sí que he viscut és que entre tanta marrada per arribar a Déu, l’home va perdre de vista l’Amor, l’essència de la nostra existència.”

Dreceres per tocar el nostre cor

“Com us dic, estic essent testimoni de com Déu, cansat de les nostres marrades, s’ha decidit a construir dreceres per arribar a tocar el nostre cor. Essent veritat que vivim en temps d’enormes contradiccions i on sembla que l’home s’ha declarat la guerra a si mateix, em sento molt afortunat de viure en aquest moment de la Història en el que també sembla que al Cel s’ha declarat Barra Lliure de benediccions per als qui som aquí baix, a la Terra.

En conec algunes. Ho van ser el Papa Joan Pau II i la Beata Teresa de Calcuta. Ho està essent el Papa Francesc, que ha trencat tots els protocols que tantes vegades generen desinterès en l’home d’avui per posar-se a la seva mateixa alçada i compartir amb ell, cara a cara, de cor a cor, l’Alegria de l’Evangeli. N’hi ha moltes d’altres, com aquest corrent de gràcia anomenat Renovació Carismàtica en el que em van mostrar el forat de la meva vida on habita l’Esperit Sant; o els Recessos d’Emaús, que acabo de descobrir, on és fàcil reconèixer el Senyor després de tota una vida de camí al Seu costat, sense haver-me’n adonat.

També puc parlar de Medjugorje, el Poble de les Conversions… no sé si també el de les Aparicions. Això últim està per veure. Això primer ja s’ha vist, i de quina manera. 

I sí, també aquesta Fundació Cari Filii, que té com una de les seves finalitats presentar un munt d’homes que viuen com orfes a la Mare que desconeixen i que sempre els espera.

Cari Filii ha vist l’oportunitat que els mitjans de comunicació suposen per a la Nova Evangelització. Els nostres fills porten a la butxaca l’aparell de televisió portàtil, l’equip de música i la ràdio. Cada deu minuts treuen el cap a un món gairebé il·limitat, en aquestes xarxes socials en les que com en qualsevol cantonada de la vida es poden trobar mil perills i mals, o vist d’una altra manera, on poden aportar una llum sense demanar permís a ningú.”

Sant Pau amb una càmera Sony

“Ser present en aquests mitjans, ja sigui a través de treballs escrits o audiovisuals, suposa una oportunitat que Cari Filii aprofita sense buscar-hi una recompensa. Tot i que molts que volen viure cristianament veuen en els mitjans un perill, jo sempre he dit el mateix: que content hauria estat Sant Pau d’haver-se trobat tornant de Damasc una Handycam Sony i un ordinador amb You Tube. En comptes de cartes tindríem vídeos, i sense cap dubte haurien marcat la tendència twitera.

He pogut viure en primera persona, com a artista convidat, l’alegria de presentar a un desconegut l’amor de la Mare de Déu, i veure amb els meus propis ulls com a través d’un article va canviar la seva vida. El veig gairebé cada dia gràcies a alguns escrits mediocres i a un grapat de llibres. I no només de Medjugorje. També ho he pogut compartir gràcies a treballs realitzats a Lourdes, on cada any un exèrcit de pelegrins fan l’experiència de Santa Bernadette, mirant amb fe envers la gruta. Ho he viscut gràcies a Fàtima, més a prop de casa, on sempre m’ha cridat l’atenció la tenacitat en l’amor d’uns nens de nou i deu anys com eren el Francisco i la Jacinta.

Sí, cal donar gràcies a Déu per aquesta drecera que ha agafat fins a nosaltres en forma d’aquesta Fundació Cari Filii. Sí, gràcies també per motivar amb el seu Esperit tots els participants en aquest concurs. Medjugorje, Fàtima, Lourdes. També aquesta parròquia de la Concepció. Totes i cadascuna són fotografies diferents de la mateixa persona, que ens recorden que al Cel hi tenim una Mare que ens acompanya de manera especial en aquest temps nostre.

A l’horitzó, un objectiu al qual Cari Filii hi ha posat l’ull. Terra Santa. Si hi ha un lloc al món comú per a tots els cristians de la Terra, és Jerusalem i Galilea. I us explico una altra anècdota. En els últims vuit anys he pogut visitar vuit països musulmans, i en tots aquests viatges, als aeroports he vist immensos grups de pelegrins que, complint un prefecte, peregrinen un cop a la vida a la seva ciutat santa de la Meca.

Vull aprofitar per llançar una idea: la de sembrar la inquietud en els cors dels cristians d’avui dia per conèixer i visitar els llocs on van succeir els esdeveniments més importants de la nostra vida, dos mil anys abans que naixéssim. Sense que sigui un prefecte, sense obligacions, promoure un interès per reconèixer les nostres arrels cristianes, la terra de Crist i la terra de Maria. Fer néixer una inquietud perquè els pares de família cristians d’Occident prenguin consciència de portar un cop a la vida els seus fills, les seves famílies, als llocs sants de la nostra fe, a la terra de Jesús i a la Terra de Maria. Això pot costar dos, tres, quatre anys d’estalvis, però n’estic segur que al contrari que un viatge a la platja o a una capital europea, coses molt sanes i també molt bones, aquesta peregrinació familiar a Terra Santa serà per aquesta casa un viatge històric, fins i tot transcendent.

Acabo per tant donant les gràcies als promotors d’aquests dos premis, les peregrinacions a Medjugorje i a Terra Santa, per haver respost al que sens dubte és una crida. Com la Mare de Déu, que diuen que diu: “Gràcies per haver respost a la SEVA crida“. Segur que avui, aquí, Ella està la mar de contenta.”

Font: www.religionenlibertad.com