15/01/2012 – Les aparicions de la Mare de Déu haurien d’estar prohibides

Ho reconec. Resar el rosari em fa venir mandra. Hi ha dies que no puc, i que inconscientment, o no, espero amb ganes qualsevol excusa per distreure’m, disfressant-la de prioritat absoluta. Un dia pot ser que no hagi tret el gos a passejar, encara que no en tinc; un altre, que he d’acabar el partit de la play que vaig deixar ahir a mitges; un altre, que he d’escriure un post al bloc, que lògicament, canviarà el rumb de vés a saber què; i n’hi ha alguns que, amb humilitat, reconec que, efectivament, no em ve bé i ja està. Així que faig qualsevol altra cosa.

És que això de resar el Rosari, la veritat, té el seu què. És una patata calenta a la vida de qui escriu, a qui li costa entendre que un exercici tan avorrit i poc original pugui ser el mitjà d’obtenció d’inimaginables gràcies per a un mateix, pels qui l’envolten, i inclús, per a l’Església i la resta del món.

I és clar, em fastigueja, perquè la intel·ligència i la prudència s’enfronten a la meva mandra en una baralla ferotge, argumentades amb els testimonis d’innumerables sants primer, i d’un grapat de friquis després, aquells que al llarg de la Història han explicat que veuen la Mare de Déu en uns fenòmens místics raríssims, molt molestos, coneguts aquests personatges pel desafortunat nom de vidents. No m’estranya que tinguin tan mala premsa amb aquesta denominació d’origen.

Ho he decidit després de llegir el post del meu company, blocaire de referencia. Tote Barrera, titulat La patata caliente de Medjugorje. I és que la veritat és que aquests embolics haurien d’estar prohibits. Parlo de les aparicions, i ho dic així de clar. Les aparicions de la Mare de Déu haurien d’estar prohibides, perquè són molt empipadores, i creen molta divisió. És clar. És que la Mare de Déu té la barra, primer, sempre que s’apareix, de fer-ho a un ignorant. Normalment un nen, de vegades a un adult, però sempre a algú gairebé analfabet. El nom m’és ben igual, però els Juan Diego, Bernadette, Lucia, Benoite, Catalina i companyia, avui no arribarien pas a treure’s el graduat escolar, i no exagero. Maximino, vident de La Salette, va acabar la seva vida alcoholitzat, quin exemple, i Melania, la seva companya de visió, tampoc va ser cap perla, segons expliquen.

Un amic meu em deia que això és així perquè la gent petita no té gairebé res a perdre, i que si la Mare de Déu s’aparegués a algú amb posició o prestigi, per exemple un doctor en medicina, un ministre o un bisbe, la temptació d’amagar-ho per salvaguardar la seva bona imatge pública podria ser pràcticament irresistible, però això ja és suposar massa. Jo més aviat opino que si la Mare de Déu s’hagués aparegut una sola vegada a un Premi Nobel o a en Cristiano Ronaldo o per exemple a un Bill Gates de la vida, la cosa hauria sigut diferent. Però no. Ja de per sí, és complicat el tema de les aparicions i en comptes de fer-ho de manera impressionant, la Mare de Déu va i s’apareix a uns fenòmens de la vida. En comptes d’escollir al José Tomás, s’apareix al que escombra els corrals de Las Ventas. “Jo no escullo sempre als millors”, li va dir la Mare de Déu – o qui s’aparegui- a l’Ivan, vident de Medjugorje, quan li va preguntar perquè els havia escollit a ells…

A més a més, tothom sap que la divisió en aquests temes és un indici de falsedat. Sempre ha estat així. Una prova d’això i per contraposició, és la falta de divisió que va haver-hi a Fàtima, on des del primer moment, nens, autoritats civils i eclesials, bisbe del lloc i voltants, van estar units de veritat en aquesta causa comuna de la Cova da Iria on la Mare de Déu ens incitava a resar el Rosari, a través de tres tarambanes dels quals una anava de llesta, una altra tenia un mal caràcter que n’hi t’explico, i l’altre que ni tan sols hi sentia.

I no parlem ja de Lourdes, on els enfrontaments no han tingut lloc fins pràcticament als nostres dies, sent un exemple a estudiar als seminaris de gairebé mig món com per una vegada la Mare de Déu s’apareix sense que el Dimoni posés el peu a l’assumpte i generés divisió. Tant va ser així que es sospita que a Lourdes van anar tan bé les coses, com la seda, que inclús el mateix Dimoni per uns dies es va convertir. Aquí hi ha per exemple l’amor i l’afecte amb el que va ser acollida a la seva comunitat de Nevers, per la seva superiora i les germanes religioses, l’estúpida de Bernadette, que es queixava per tot.

Sí. En aquestes dues ocasions, per citar les més conegudes, tot va ser bufar i fer ampolles, tant per vidents, com per peregrins, com per bisbes i pastors. Però traient aquestes dues destacables excepcions, a la Mare de Déu algú li hauria de dir que es deixés d’aparèixer d’una vegada per totes, que nosaltres ja ens arreglem sols aquí. I que això del Rosari, de veritat, que ho canviï per un altre exercici més entretingut: que cadascú pugui escollir el format que sigui.

El que no acabo d’entendre, i vaig directe al gra, és com els experts de l’Església segueixen alimentant el tema aquest que porta tant temps rondant per ambients eclesials. Sí, això del poble bosnià de Medjugorje. És a dir: milers i milers de conversions, vocacions a tot drap no, el que ve després. Sanacions físiques àmpliament documentades, amb informes a l’abast de qui amb una mica d’interès i un xic d’honestedat, essent humil professional, ha volgut consultar. Però no. Tot això són pallassades barates que no fan res més que dividir, i de passada, molestar. Perquè he parlat del Rosari, però no he dit res de la Confessió. Sí, a Medjugorje es confessen entre sis mil i deu mil persones cada dia durant els sis primers dies d’agost. Sens dubte, allò és del Dimoni. Un Dimoni en crisis d’identitat, però Dimoni al cap i a la fi. Déu ni do…

La Comissió d’Investigació del Fenomen de Medjugorje segueix el seu treball. Un treball que és el relleu d’altres comissions anteriors. El quart intent d’esclarir allò que altres institucions no van poder, sigui perquè quan va començar el fenomen Medjugorje pertanyia a un país comunista en el que aquestes coses eren un xic més complicades que escriure un post des d’una còmoda butaca de Madrid, o perquè Bòsnia va caure en el drama d’una guerra civil que, a part del mig milió de vides, es va emportar per davant la Conferència Episcopal, que senzillament va desaparèixer, i juntament amb ella bona part de la documentació recollida des de la data.

La veritat però és que durant tot aquest temps no es pot culpabilitzar a l’Església de “passivitat eclesial”, doncs sobre Medjugorje i de Medjugorje s’han dit moltes coses. Una altra cosa és que allò que hagi dit no sigui el que molts volen que hagi dit.

L’Església, durant tot aquest temps, ja ha dit molt sobre Medjugorje. El que passa és que ho ha dit a la seva manera i això és un altre debat, el de la comunicació de l’Església. Però dir, ja ha dit bastant deixant fora de l’estudi al bisbe del lloc, en una decisió històrica i sense precedents, en una decisió deshonrosa de cara als seus germans en l’episcopat de tot el món, desautoritzant-lo a decidir sobre un tema d’escala universal que té lloc al territori de la seva autoritat eclesial.

L’Església, que no ha pecat de passivitat eclesial, ja ha dit molt pel sol fet de deixar fer, perquè és ben sabut que l’Església ni és tonta ni es deixar avançar per la dreta. Pel qui conegui un mica sobre aquesta Mare, esposa de l’Esperit Sant, sabrà des de fa temps que en el moment que l’Església veu alguna cosa sospitosa que pot posar en perill la salut espiritual dels seus fills, la talla en sec. Entra com un elefant en un lloc ple de ferralla. Acota, investiga, pregunta, estudia, prega y decideix. Que li diguin a Teresa de Jesús amb la seva Reforma; a Felip Neri amb les seves cases d’acollida; a Francesc amb la seva Ordre de Germans Menors; als ja citats nens de Fàtima i de Lourdes, i així un llarg etcètera.

Aquesta passivitat que veuen alguns en el fer de l’Església ha estat una activitat brutal d’investigació, observació i vigilància, sense caure en la desídia, sempre amb prudència, obertura i paciència. Vaja, l’Església…

No he volgut polemitzar sobre aquest tema, em fa mandra. Però m’he sentit instigat quan he vist el tema de Medjugorje anomenat com “patata calenta”. M’ha fet pena. Per una simple regla de tres dialèctica, si Medjugorje és una patata calenta, què serà el propi cristianisme. Què serà la pròpia Església. Què serem cadascú de nosaltres. Però sincerament crec que de totes les “patates” que té l’Església sobre la taula, la menys calenta és aquesta. És com pensar que el principal problema del Madrid és en Casillas. I dic que em fa pena veure escrites coses com aquesta perquè si certament allà s’apareix la Mare de Déu, segurament a ella li fa molta pena. I si no s’hi apareix… segur que també li fa pena.

Tot això em fa sentir i pensar que, la veritat, jo no sé si la Mare de Déu s’apareix o no a Medjugorje, com diuen els sis friquis que expliquen que la veuen. Però de veritat, si la comissió que estudia aquest cas al Vaticà comprova que efectivament és Ella la que s’apareix allà, si us plau, que li prohibeixin, perquè Déu ni do l’embolic que ens ha muntat. Mare meva tot el que molesta, i a sobre, perquè li fem tan poc cas.

I no he parlat del dejuni, que si no, marxeu i no em llegiu més.

Espero que la ironia no sigui mal interpretada, però no fa cap gràcia haver-se molestat per treballar per conèixer un tema, amb honestedat, esforç, humilitat i sacrifici, i veure contra arguments buits que no aporten res de sa a ningú.

Bé, almenys, a mi m’ha servit. El que no perdono avui ni de broma és un Rosari. Gràcies per motivar-me a pregar més. Gràcies per fer-me tornar a Medjugorje. I és que en el fons, el que necessito, és conversió.

Medjugorje és una porta a través de la qual molta gent ha entrat a l’Església, com tantes altres, com pot ser un moviment, una peregrinació, un testimoni o un Curs Alpha. Insisteixo. De totes les patates que té l’Església, la menys calenta és aquella on milers de persones preguen, dejunen, es converteixen i es confessen i combreguen. En definitiva, aquella on tanta gent es troba amb Crist i la seva Església.

Per acabar amb un bon final, us deixo un vídeo que convida a pregar pels cristians perseguits. Aquesta si que és una patata calenta, que et persegueixin per la teva fe, i a Medjugorje aquesta persecució ja hi va ser. Encara que només sigui per respecte, que a ningú no se li oblidi.

Font: https://www.religionenlibertad.com/articulo.asp?idarticulo=270