Estimats amics, estem aquí per reflexionar sobre Medjugorje.
La Mare de Déu ens convida a la pau. No hi ha pau sense la conversió. Per tant, la meva conversió és una condició prèvia per a la pau. Així que la pau no existeix sense el canvi.
No obstant això, sovint esperem que siguin els altres els qui canvien, i pensem: “Quan els altres canviïn, tindrem pau”. “Quan canviï la meva dona o el meu marit, hi haurà pau”. Quan canviïn els veïns o les circumstàncies que ens envolten …
Tanmateix, aquí la Mare de Déu ens ensenya que sóc jo qui ha de canviar i no els altres.
Hi ha una cosa que és molt interessant: quan jo començo a canviar, llavors els altres també canvien. Això és essencial. Quan canvio la meva manera de pensar, quan canvio els meus sentiments, tot comença a tenir un altre aspecte. Tant les coses com les persones canvien d’aspecte.
Jesús ens ensenya a no voler treure la palla de l’ull aliè; primer verifica el teu estat d’ànim. En canvi nosaltres volem fer que els altres canviïn. És molt millor. Com un ocell a milers de metres d’altura, veiem la palla en l’ull del proïsme. No obstant això, ens costa veure el costat positiu de les coses.
Jesús ens diu: “examina primer el teu estat d’ànim i canvia tu”. Allibera’t primer de tot el que hi ha dins teu.
Nosaltres no hi veiem de forma clara. Mirem a través dels nostres filtres. Això fa que la nostra visió sigui distorsionada.
Pensem en una persona a la que no estimem. No som capaços de percebre aquesta persona. La nostra visió ja no és clara. Potser en veiem només una part, la negativa. Primer de tot, hem de analitzar si dins nostre hi ha algun filtre, alguna trava. El primer que hem de fer és alliberar-nos d’això.
Recordem les nostres reaccions envers els altres. Dins nostre hi ha ràbia i reaccionem de forma nerviosa? Com serà la nostra reacció? No podrà ser bona…
Per sobre de tot, hem de ser conscients de com va el nostre estat d’ànim. No podrem respondre fins que no posem en el nostre interior les coses al seu lloc.
Els poso un exemple del bisbe sant Francesc de Sales. Una vegada un home el va insultar i va blasfemar. Sant Francesc no va dir res. Els seus amics li van preguntar: “Per què vas callar?, Per què no vas respondre?” I ell va contestar: “vaig fer un pacte entre la meva llengua i el meu cor: la llengua pot parlar sempre que el cor estigui calmat. Tanmateix, en aquell moment el meu cor no estava tranquil”.
Recordo bé quan donava catequesi a l’escola. A vegades els alumnes no feien bondat. Més d’una vegada vaig pensar en donar-los la culpa a ells, però després vaig entendre que la culpa no era seva. Em vaig preguntar a mi mateix: “Amb quin estat d’ànim entro jo a la classe? Estic fresc, descansat? De bon humor?” D’això depèn tot.
Amb quin estat d’ànim entro a casa meva? Com m’apropo als altres? Tot depèn del meu interior. És per això que Jesús ens diu: “En primer lloc hem de rentar l’interior del vas”. L’exterior depèn de l’interior.
Quin tipus de persona ets? No depèn només de tu, sinó també de mi, de com et miro. Quin sentiment tinc a dins: amor o odi?
La Mare de Déu ens ensenya que primer hem de canviar nosaltres. Aquest canvi ha de passar per la pregària. Lògicament després de la pregària, però sobretot durant la pregària. La pregària, la Santa Missa i l’adoració han de ser moments de canvi.
Ens preguntem: però, de quin canvi parlem? Recordem als dos deixebles al camí d’Emmaús cap a Jerusalem. Com estaven quan es van trobar amb Jesús? Podem dir que estaven cecs. No ho veien però Ell era realment allà. Decebuts, comentaven: “Nosaltres l’esperàvem i en canvi tot s’ha acabat”. Ells no hi veien. Recorda certes situacions en les que vas caminant, pensatiu, i no veus els qui tens a prop.
Recordem aquí una cosa molt important. Després de la resurrecció, Jesús es mostra diferent. Déu sempre és diferent del que jo penso. Ni tan sols Maria Magdalena el va reconèixer, encara que va reconèixer la seva veu. No obstant això els dos deixebles el van reconèixer quan partia el pa. L’apòstol Tomàs el va reconèixer quan va tocar les seves nafres. Déu sempre és diferent.
La Mare d Déu desitja que jo canviï a través de la pregària. El canvi és un procés. També es va observar aquest procés de canvi en els dos deixebles d’Emmaús durant el seu camí a Jerusalem. A poc a poc els seus ulls es van anar obrint i el seu cor va començar a despertar-se. Més tard dirien: “Però no cremava el nostre cor mentre l’escoltàvem?” Els seus cors es van despertar i van anar-ho entenent cada cop més. Tot això va succeir durant un camí. Per tant la nostra transformació també és un camí.
Ser cristià significa estar en camí amb Jesús. Quan vaig a pregar em trobo amb Jesús, com aquells deixebles. Segueixo caminant amb Ell. Reflexiono amb Ell. M’analitzo a mi mateix amb Ell, perquè no sempre ens veiem com som. La nostra forma de reflexionar pot no ser encertada. Sovint estem cecs com aquell fariseu que pregava al temple. Estava cec.
Nosaltres preguem, però això no significa que el canvi succeeixi dins nostre. Sovint ens quedem així, tal com abans de començar a pregar, i tornem a casa igual que abans. Això no funciona.
La Mare de Déu vol que canviem. Sovint ens posem de bona gana davant del mirall. Una i altra vegada. Això, òbviament està relacionat amb el nostre exterior. Tanmateix, ens costa molt més mirar el nostre interior. I és molt més important que l’exterior: mirar-nos a nosaltres mateixos, mirar i entendre el que ens mou, veure i comprendre el que és decisiu per a mi. Què influeix en les meves decisions? Per què penso així sobre una persona determinada? Necessitem analitzar sempre la nostra manera de veure les coses.
Jo veig una persona de certa manera. Però, aquesta persona és realment tal com jo la veig? És realment així, o sóc jo qui la veu d’aquesta manera? Són dues coses diferents. Per tant, al costat de Jesús ens hem d’examinar sempre a nosaltres mateixos.
Llegir la Paraula de Déu, escoltar-la, ser com Maria, la germana de Marta. Quan et recullis en oració has de ser com Maria. És un dels elements de la pregària amb el cor.
La Mare de Déu, aquí, ens ensenya a pregar amb el cor. Pregar amb el cor vol dir estar present. Sovint ens allunyem amb el pensament. No hi som. Amb el cos sí, però no amb l’esperit. Ens adormim com aquells tres deixebles a l’Hort de les Oliveres. Però Jesús els desperta. Jesús vol que nosaltres també estiguem desperts. Desitja que no siguem com Marta sinó com Maria.
Només Tu, Jesús. A la Santa Missa i en l’adoració, només Tu ets important, Jesús. Et contemplo i T’escolto. Sóc tot ulls i tot orelles.
Estigueu desperts, “pregueu, pregueu”, diu Jesús. Naturalment això no és fàcil, però hem de fer l’exercici. La Mare de Déu ens ensenya que la pregària amb el cor és un estat d’ànim interior, una disposició. Durant la pregària tenim les paraules i l’estat d’ànim. Recordem les crítiques de Déu en l’Antic Testament: “Aquest poble Em venera amb els llavis; el seu cor està lluny del meu”. Nosaltres pronunciem les paraules, resem el Rosari -una bellíssima pregària-, però hem d’estar desperts contínuament durant el Rosari. He de tenir una bona disposició en el meu cor per a la pregària.
Posem com a exemple aquesta paraula: “Senyor, Et dono gràcies”. L’estat interior és l’agraïment. L’estat interior és important. He de demostrar en el meu interior l’agraïment. He de tenir una confiança interior en el Senyor, abandonar-me a Ell. L’Amor al cor.
Als dos deixebles els va passar que es van despertar. Aquest estat interior no s’ha de presentar a l’inici de la pregària, però sí que s’ha de complir després. Prega per aquesta intenció: “Jesús, desperta l’Amor dins meu. Desperta’m la confiança en Tu. Desperta en mi l’agraïment”.
Prega d’aquesta manera i durant la pregàrua intenta sentir, com a mínim una vegada, el que va sentir Isabel en la seva trobada amb Maria: “El nen ha saltat de goig en el seu si” (Lc.1 39-45). Així ho va expressar. Va saltar de goig. Ja que estàs amb Jesús, intenta que també dins teu pugui saltar de goig el teu cor.
La Mare de Déu diu: “Pregueu amb alegria”. Potser ara no pregues amb alegria. Està bé, però que sàpigues que és possible. I quan comencis a pregar amb alegria, veuràs que tot canvia.
Us explico un exemple: una noia estava llegint un llibre de poesies que li resultava avorrit. El va llegir una mica i el va deixar. Uns dies més tard, va conèixer un jove i es va enamorar d’ell. Parlant, ell va comentar que escrivia poesia. Quan ella va tornar a casa va anar corrent a buscar aquell llibre de poesies i va descobrir que el noi era l’autor del llibre. Va començar de nou a llegir-lo i no va parar fins que el va acabar. I el va rellegir diverses vegades perquè ja no el trobava avorrit. Cada paraula tenia el seu significat.
La Mare de Déu ens diu: “Enamoreu-vos de Jesús”. “Enamoreu-vos del Santíssim Sagrament de l’Altar”. Quan això passa, tot canvia. És per això que necessitem pregar per l’amor: “Jesús: desperta l’amor dins meu”. L’amor està dins teu, com ho estava en aquells dos deixebles, encara que a vegades aquest amor estigui adormit. Per això necessitem despertar-lo.
Una altra bona manera de pregar amb el cor és repetint les invocacions. La Mare de Déu diu: “digueu pregàries breus”. Per exemple: Gràcies Jesús. Jesús t’estimo. Jesús confio en Tu. O simplement la paraula “Jesús”. Fes que el nom de Jesús penetri en la teva respiració. Repeteix amb agraïment: “Jesús”. Amb amor. Amb confiança. Fins i tot les paraules de sant Tomàs: “Senyor meu i Déu meu”. O les de sant Francesc: “Déu meu, el meu Tot”. Repeteix-les dins teu perquè el teu cor es vagi despertant, perquè el teu cor comenci a pregar.
Hi ha algunes condicions per a la pregària amb el cor. El perdó. No pots pregar amb el cor si no perdones. Si dintre teu hi ha sentiments negatius, és clar que no pots pregar amb el cor. Si no aconsegueixes acceptar la teva creu, és difícil pregar amb el cor.
La Mare de Déu diu: “Treballeu els vostres cors com treballeu els camps”. Hem d’anar amb compte perquè podem pregar com aquell fariseu del Temple, dejunar com ell dues vegades per setmana, i no obstant això pot ser que no hi hagi el canvi. Cal verificar el nostre interior i començar a treballar en nosaltres mateixos.
Estimats amics, això seria un breu resum, una breu introducció a l’escola de pregària de Maria.
Desitjo dir-vos una altra cosa. Per poder pregar amb el cor és molt bo ser agraït. Hi ha tres dimensions d’agraïment:
– Obrir els nostres ulls, ja que sovint no estem satisfets perquè no veiem el que tenim: veig només els defectes. Quan dono gràcies descobreixo moltíssimes coses boniques al meu voltant. Per tant, obre els meus ulls.
– Després, desperta el meu cor. Perquè quan descobreixo la bellesa d’allò creat al meu voltant, el meu cor comença a gaudir. I el goig es desperta dins meu.
– La tercera dimensió és terapèutica. Quan dono gràcies, per exemple per les creus: -Oh Déu, et dono gràcies per les meves creus, per tot allò que m’ha passat a la vida, Et dono gràcies per tot- llavors l’agraïment t’ajuda a reconciliar-te amb la creu, perquè aparegui la pau dins teu.
Estimats amics, potser avui teniu un, dos o tres motius per no estar satisfets, però recordeu bé: avui teniu mil motius per ser feliços.
Catequesi del P. Marinko (Medjugorje 09/10/13, pavelló groc)
Font:: https://medjugorjetuttiigiorni.blogspot.it
