10/04/2016 – Després de 25 anys d’esclerosi, les seves cames tornaven a la vida: ho atribueix a la Mare de Déu de Medjugorje

LA SEVA DEVOCIÓ A LA MARE DE DÉU DE MEDJUGORJE LA VA CURAR D’UNA MALALTIA AMB LA QUE HAVIA LLUITAT DURANT 25 ANYS

La Rita Klaus va viure un cas increïble de curació. Tenia esclerosi múltiple, una malaltia amb la que va haver de lidiar durant 25 anys, quelcom que per a ella “era difícil d’acceptar”. Però des de 1986 dóna testimoni de la seva sorprenent curació, que ella atribueix a la intercessió de la Mare de Déu de Medjugorje, tot i que ella mai no havia estat a Bòsnia: només havia llegit un llibre sobre les aparicions.

La historia completa de la curació de la Rita, resident al comptat de Butler (Pennsilvània), es troba recopilada al seu llibre Rita’s Story, publicat per Paraclete Press.

La malaltia va arribar carregada de patiment.

La vida que la Rita havia somiat va començar a trencar-se ben aviat. L’únic que volia era seguir la voluntat que Déu li havia encomanat.

De jove havia estat monja però l’esclerosi va fer que hagués d’abandonar aquesta vida. Se li concedí la dispensa de vots i se’n va entornar a viure amb els seus pares a Iowa (EEUU).

Aviat es va adonar que no podia continuar vivint allà perquè els seus pares havien de cuidar cinc fills més.

Tampoc no podia aconseguir una assegurança mèdica ni de salut degut a la seva malaltia. “Em vaig sentir terriblement desgraciada. El que més havia desitjat era ser monja i servir el pròxim. Ara això se m’havia negat”.

Se’n va anar a viure a la seva actual residència a Pennsilvània, on li van oferir una feina de professora d’educació especial al comtat de Butler, en una escola petita de Mars (Iowa).

Després del naixement de la seva tercera filla, la malaltia va començar a empitjorar i ja no ho va poder amagar més. “No podia aixecar els braços per sobre del cap, ensopegava sovint i queia”.

Una malaltia sense solució.

L’any 1982 no em podia valer per mi mateixa. “Tenia tanta por i estava tan enfadada que vaig començar a fer promeses interessades a Déu: Déu meu, si us plau, no permetis que això empitjori. Faré qualsevol cosa a canvi de que les meves mans i els meus braços no en quedin afectats”.

“Quan la malaltia va arribar als braços i vaig perdre la sensibilitat als dits, li vaig tornar a suplicar: Si us plau Déu meu, no permetis que això pugi per sobre el coll!”.

Als darrers anys va passar de les crosses a la cadira de rodes. Era víctima d’una malaltia que l’estava destruint a ella i als seus éssers estimats.

“Un dia em va trucar una amiga per dir-me que se celebraria una missa de sanació de la Renovació Carismàtica a San Fernando, i em va convidar a anar-hi. Jo no pertanyia a cap moviment catòlic i no tenia ganes d’anar-hi. Però la meva amiga no va acceptar un no per resposta. Finalment fou el meu marit qui em va convèncer de que hi anés”.

“El servei va començar amb el res d’un rosari, així que no era tant dolent. Jo seia en un bac a la part de darrere de l’església i quan va començar la processó de sacerdots vaig sentir que algú m’agafava per darrere. Al principi estava ben avergonyida perquè ja m’havia fet a la idea de no ser voluntària perquè em fessin pregàries especials ni res de res”.

Llavors va passar una cosa estranya, explica la Rita. “Em va semblar que una pau meravellosa s’apoderava de mi. Era com si tota la infelicitat dels anys de patiment per aquesta malaltia, de sobte desapareguessin”.

En tornar a casa aquell vespre, es va prometre millorar la seva vida espiritual doncs fins aleshores estava allunyada de l’Església Catòlica. Tot i que anava a missa, volia compensar el que havia sentit durant aquella missa. “Vaig explicar al meu pastor el que havia passat i li vaig demanar que pregués perquè pogués conservar aquella pau”.

A finals d’aquell any la paràlisi es va estendre fins a les cames i els braços, el que suposava un impediment per la seva feina com a mestra i per la seva vida familiar. Mica a mica les seves cames es deformen considerablement i els ossos es comencen a torçar.

I hi va haver el miracle

Un dia va llegir a Selecciones del Readers Digest un article sobre les aparicions de la Mare de Déu de Medjugorje, Iugoslàvia.

Impressionada, va decidir comprar un llibre sobre les aparicions, que curiosament va rebre abans d’hora. “Em va commoure molt; tant, que vaig començar a seguir els dejunis que Ella havia demanat als nens, prenent només pa i aigua els dimecres i els divendres.”

Un vespre, un 18 de juny de 1986, va acabar de resar el rosari i va sentir una veu que li deia: per què no ho demanes? “No sabia què estava passant perquè no m’havia passat mai una cosa així abans de ser sanada”.

“Vaig demanar a María amb tot el meu cor que mitjançant la seva intervenció li demanés al seu Fill si em podia curar. Si us plau, ajuda’m a millorar la meva fe allà on no sigui prou forta”.

“En acabar vaig notar una curiosa sensació d’escalfor a tot el meu cos. Em vaig adormir i ja no recordo res més”, explica la Rita.

Va començar a fer vida normal

L’endemà al matí, mentre donava classe a l’escola, va començar a experimentar una sensació d’escalfor a les mans i els peus. També tenia molta picor. “Però això no podia estar passant realment perquè jo feia anys que no tenia sensibilitat als peus.”

“Llavors em vaig mirar els peus. Els meus dits es movien! Em vaig quedar totalment impressionada.”

Un cop va ser a cas, la Rita es va adonar del miracle que estava succeint. “La meva cama dreta estava totalment recta!” Li havien operat dues vegades per intentar adreçar-l’hi sense èxit, i en aquell moment les seves cames estaven perfectament rectes.

“M’anava repetint constantment: “Gràcies Mare!, Gràcies Jesús! Vaig aixecar les cames, sense ajuda, per primera vegada en molts anys. Finalment em vaig adonar que alguna cosa meravellosa havia passat”.

“Vaig caminar per el passadís …, amb les crosses a sota els braços. Quan vaig arribar al principi de l’escala, vaig pensar: bé, si estic curada de veritat, les podré pujar. Així que vaig deixar les crosses i ho vaig fer. Només feia que cridar “gràcies!” un cop i un altre; estava en xoc.

La Rita va recuperar la confiança en Déu

La Rita defineix el moment en el que va comunicar la notícia a la seva família: “era. . . una escena indescriptible. La meva filla gran plorava, la mitjana es va quedar amb la boca oberta”. Fins i tot el seu director espiritual, el Pare Bergman estava sorprès del que havia passat i molt feliç.

“Al cap d’una estona ens vam calmar i vam decidir trucar el meu metge. Atònit, ens va enviar a l’hospital. Allà vam explicar el que havia passat i ningú no s’ho explicava”.

Després d’un allau de preguntes, l’únic que el metge de capçalera va poder fer fou abraçar-la.

Ara la Rita és un exemple de fe per a altres pacients amb esclerosi múltiple i comparteix el seu testimoni i la seva experiència. “Prego molt a Déu i a la seva Santa Mare. Només us demano que pregueu perquè tot el que faci, ho faci bé”.

Font: http://www.carifilii.es/articulo.asp?idarticulo=454