06/02/2017 – “La meva experiència és que el bé, l’amor, guanyen”

LV | FOTO: NEUS MASCARÓS

Quan tenia 14 anys vaig peregrinar a un lloc anomenat Medjugorje, a Bòsnia. Diuen que allà s’hi apareix la Verge María. A mi això no em va passar, però vaig tenir una forta experiència de Déu.

Éreu piscicultor.

Sí, m’encantava pescar, caçar i anar als pubs. Quan tenia 24 anys vam veure a la tele, amb el meu germà, els horrors de la guerra dels Balcans i vam voler col·laborar: vam recollir menjar, roba d’amics i veïns, i l’hi vaig portar en el meu jeep.

No us plantejàveu res més …

No, però quan vaig tornar a casa, el cobert de casa meva era ple a vessar de menjar i roba. Vaig decidir deixar la meva feina i vendre la casa. Un veí em va deixar un camió i em vaig dedicar a transportar tota aquella ajuda. En un any vaig fer vint viatges.

Vau haver de vendre la casa?!

No va ser una decisió difícil, no tenia responsabilitats ni família a qui mantenir.

Què vau aprendre en aquells viatges?

Se’m va esfondrar la idea preconcebuda que tenia que els refugiats eren pobres desgraciats. La majoria d’ells eren persones molt més qualificades que jo i em van ensenyar moltes coses. També vaig aprendre a conduir un camió.

La vostra història és plena de miracles.

Si. Així és com ho sento… N’hi han hagut tants! Em vaig fer amic d’uns bosnians refugiats a Escòcia. Quan van poder tornar a casa, els vaig acompanyar amb totes les coses en el meu camió, però hi van haver problemes a la frontera i van haver de tornar en avió. Els hi vaig comprar els bitllets: 4.200 lliures, tot el meu capital.

Sou molt generós …

Prefereixo tenir amics que no pas diners, però estava preocupat. La sorpresa va ser que quan vaig arribar a casa, m’esperava una donació anònima de 4.200 lliures exactament. Això m’ha passat varies vegades.

Vau seguir ajudant a Romania, Libèria, Malawi, Somàlia…

Mai no vaig agafar un mapa i vaig dir: “aniré aquí”. Els meus pares tenen un centre de recessos catòlic, on hi van sacerdots i fidels, i molts d’ells ens demanaven ajuda; d’altres ho feien per e-mail.

Què us ha transformat?

El fet de conèixer persones que han dut a terme actes de generositat increïbles m’ha fet desenvolupar un coneixement profund de la nostra capacitat de bondat. La gent és bona.

A Libèria vau conviure amb tortures, assassinats, canibalisme …

Vaig conèixer molts nens soldat i vaig sentir les seves històries. Em sorprèn comprovar que la gent que estima pot superar qualsevol desgràcia.

Obvieu els horrors?

Sóc optimista respecte a la humanitat perquè la meva experiència és que el bé, l’amor, guanya.

Sovint són els mateixos governs corruptes els qui es queden amb l’ajuda.

Per això nosaltres mobilitzem la gent corrent. Som gent corrent de molts països que treballem amb gent corrent de països necessitats, per alimentar nens famolencs.

La idea de cultivar els aliments als propis països és molt intel·ligent.

Ajudar a l’economia local és essencial perquè col·laborin a escolaritzar i alimentar els seus fills. En la meva primera visita a Malawi (2002), un any d’una gran fam, vaig conèixer una família en un poblet. El pare havia mort i la mare, l’Emma, agonitzava. Tenia sis fills. Al més gran, l’Edward, de 14 anys, li vaig preguntar quins eren els seus somnis: “Poder menjar i anar a l’escola”, em va dir.

Això deu marcar.

M’encanta la idea de que tot aquest moviment global que uneix escola i alimentació comencés amb l’espurna d’un nen de 14 anys. I hi ha una altra història que passa tot seguit.

M’agradaria sentir-la.

Quan vaig anar a Medjugorje, el 1982, la meva germana Ruth va publicar un article sobre la nostra experiència en una revista catòlica i vam començar a rebre moltes cartes de persones que volien saber-ne més sobre aquell lloc, entre les quals la d’una senyora de Malawi: la Gay Russell, que era pilot.

M’explicareu un altre miracle?

Sí. Vint anys més tard, durant la fam a Malawi, al recés familiar vaig conèixer un home de negocis, en Tony Smith. Per casualitat ens va sentir parlar de la Gay Russell, a qui mai no oblidàvem: “La conec –va dir–, estem construint una rèplica de l’ermita de Medjugorje a Malawi”. La vam anar a conèixer, ella hi treballava per pal·liar la fam dels nens.

Bonica història.

Mentre era allà, el Tony Smith em va recordar les paraules del senador George McGovern: “Si els Estat Units decidissin sufragar un àpat diari als nens més pobres del món, els països subdesenvolupats sortirien de la pobresa”. Vaig sentir que això era el que havia de fer; així és com va néixer Mary’s Meal, en ofrena a la Mare de Déu de Medjugorje.

La gent més humil és la que més dóna?

Ajudar els altres auxilia al qui ajuda, sigui pobre o ric, perquè ens fa més humans i més feliços. I sorgeixen iniciatives molt creatives.

La d’una cambrera del golf de Gleneagles.

Sí, juntament amb les seves col·legues van decidir recollir les pastilles de sabó que llençaven els clients després d’utilitzar-les una sola vegada. És una olor que encara ara reconec als camps de refugiats de Libèria i a la part del darrere de la meva furgoneta. Tendim a infravalorar el que som capaços de fer.

…No ens veiem capaços.

Certament, volem ajudar però sentim que el problema ens sobrepassa, que hi haurà algú que ho farà millor, o pensem que donar 15 euros és massa poc, en canvi aquest petit gest alimenta un nen tot un any.

Font: http://www.lavanguardia.com/lacontra/20170131/413857751208/mi-experiencia-es-que-el-bien-el-amor-gana.html