04/01/2016 – Pare Slavko: desitjo guiar-vos cap a la pregària amb el cor

Maria sap que això és quelcom que hem d’aprendre i ens vol ajudar a fer-ho. Maria ens parla de dues coses –donar espai a la pregària i la pregària personal- com a condicions indispensables per pregar amb el cor. Ningú no pot pregar amb el cor si no s’ha decidit per la pregària i és llavors quan realment comença la pregària amb el cor.

Quantes vegades a Medjugorje hem sentit parlar de la pregària amb el cor i de com es fa per pregar amb el cor? Com s’ha de pregar perquè sigui de veritat una pregària amb el cor?

Tots podem començar a pregar fàcilment amb el cor perquè pregar amb el cor significa pregar amb amor. Pregar amb amor no vol dir saber pregar bé i haver memoritzat bé la majoria de les pregàries. Vol dir començar a pregar quan ho demana la Mare de Déu i tal com ho fèiem al principi de les seves aparicions.

Així doncs, si algú diu: “no sé pregar però si tu em demanes que ho faci, ho començaré a fer”, llavors ja comença a pregar amb el cor. En canvi, si pensem que pregarem quan en sapiguem, no pregarem mai.

La pregària és una manera de parlar i per tant, ¿què passaria si per exemple decidíssim parlar una llengua només quan la parléssim bé? En certa manera, mai no tindrem el nivell suficient per parlar aquella llengua de manera perfecta; de fet, quan algú comença a aprendre a parlar una llengua estrangera, comença amb paraules senzilles, practicant, repetint moltes vegades, cometent errors fins que al final s’aprèn aquella llengua de veritat. S’ha de ser perseverant, valent i començar d’alguna manera i anar avançant amb la pregària quotidiana i llavors aprendrem a pregar amb el cor.

Aquesta és la condició de tota la resta, del que Maria ens parla a la resta del missatge. María diu…

“Només així entendreu que la vostra vida sense la pregària és buida”. Sovint, quan tenim el cor buit busquem coses que ens omplin aquest buit.

I és aquí on sovint comença el camí equivocat de les persones. Quan el cor és buit, comencem a caminar cap a coses que ens fan mal.

És el buit de l’ànima que ens porta a l’alcohol i a les drogues. És el buit de l’ànima que genera comportaments violents, sentiments negatius i mals hàbits. En canvi, si el cor rep el testimoni de la conversió s’adona que ha estat el buit del cor que l’ha empès cap al pecat. Per això és important que ens decidim per la pregària i que hi descobrim la plenitud de la vida i aquesta plenitud ens transmet la força d’alliberar-nos del pecat, dels mals hàbits i de començar una vida que valgui la pena viure.

Després María subratlla

“Descobrireu el sentit de la vida quan descobriu Déu en la pregària.”

Déu és Font de vida, d’amor, de pau i d’alegria. Déu és la llum i és el nostre camí. Si som prop de Déu, la nostra vida experimentarà un canvi, i això independentment de com ens trobem en aquell moment, estiguem malalts o sans, rics o pobres, perquè aquest descobriment de la vida sobrepassa i domina qualsevol situació que trobem a la vida.

Aquest descobriment només el podem trobar en Déu i gràcies a això podrem veure que tot pren valor. Encara que fem un pecat, fins i tot si és un pecat greu, la gràcia també és gran. En canvi si ens allunyem de Déu, vivim en la foscor, tot perd color, totes les coses són iguals, tot es torna irreconeixible i així no hi ha manera de trobar el camí. Per això és fonamental ser prop de Déu.

Al final María ens implora

“Per això fillets, obriu la Porta del vostre cor a Déu i sapigueu què és el que us el tanca.” Està bé que passem comptes de tot el que ens passa, tant del bo com del dolent. Quan les coses van bé, es corre el risc d’allunyar-se de Déu i dels altres. Es tanca el cor a Déu i als altres.

El mateix ens pot passar quan patim perquè llavors tanquen el cor i culpem Déu i els altres dels nostres patiments i ens rebel·lem contra Déu, ja sigui per odi, per dolor o per depressió. Tot això ens pot fer perdre el sentit de la vida, però a més, quan les coses ens van bé, ens oblidem de Déu fàcilment, i quan les coses comencen a anar malament, tornem a buscar-lo.

Quantes persones han començat a pregar només quan el dolor ha colpejat la porta del seu cor? I llavors ens podem preguntar ¿hem d’esperar que les coses ens vagin malament per decidir-nos a obrir el nostre cor a Déu? És en aquest moment que ens hem d’adonar que Déu sempre vol el nostre bé. I per això no és just que pensem que la voluntat de Déu és que patim. Perquè si això li expliquen a algú altre, ¿què pensarà del nostre Déu? ¿quina imatge es farà del nostre Déu? Pensarà que Ell vol el nostre patiment.

Quan patim, quan les coses val malament, no hem de dir que és la voluntat de Déu. La voluntat de Déu és que a través del nostre patiment puguem créixer en el seu amor, en la seva pau i en la seva fe. Per entendre-ho millor, pensem en un nen que pateix i diu als seus amics que són els seus pares els que desitgen el seu patiment. ¿Què pensarien els amics? Naturalment, res de bo. I és per això que en el silenci del nostre cor hem de reflexionar sobre el nostre comportament i buscar què és el que ha fet tancar la porta del nostre cor a Déu o què és el que ha ajudat a obrir-la. L’alegria de la que Maria ens parla és una alegria evangèlica, l’alegria de la que Jesús parla en l’Evangeli. És una alegria que no exclou el dolor, els problemes, les dificultat, les persecucions, perquè és una alegria que ho transcendeix tot i que porta a la revelació de la vida eterna al costat de Déu. En l’amor i l’alegria eterna. Algú va dir una vegada: “la pregària no canvia el món, la pregària canvia la persona que després canviarà el món”.

Estimats amics, ara us convido, en nom de Maria, aquí a Medjugorje, a optar per la pregària, a optar per acostar-vos a Déu, acostar-vos a Ell en el descobriment de la vostra vida. La nostra trobada amb Déu canviarà la nostra vida i llavors estarem en disposició de poder millorar les relacions amb la nostra família, amb l’Església, amb tothom.

Estimats fills, també avui us invito a la pregària. Estimats fills, sabeu que Déu concedeix gràcies especials en la pregària; per això, pregueu perquè pugueu comprendre tot el que us ofereixo aquí. Us invito, estimats fills, a la pregària amb el cor. Heu de saber que sense pregària no podreu entendre tot el que Déu programa a través de cadascun de vosaltres. Per això, pregueu. Desitjo que a través de cadascun de vosaltres es realitzi el desig de Déu, que creixi tot el que Déu us ha donat en el cor.

Déu i Pare nostre, et donem gràcies per ser el nostre Pare, per cridar-nos i desitjar estar amb nosaltres. Et donem gràcies perquè amb la pregària et podem trobar, alliberar-nos de tot el que ens sufoca, alliberar-nos de l’orgull i de l’egoisme, de la superficialitat. Desperta el nostre desig de trobar-te. Perdona’ns si sovint ens allunyem de tu i si et culpem del nostre patiment i soledat. Et donem gràcies perquè desitges que preguem, en nom teu, per les nostres famílies, per l’Església i pel món sencer. T’implorem que ens concedeixis la gràcia d’obrir-nos a la pregària. Beneeix tots els qui preguen, que així et puguin trobar i a través teu trobin un significat a la seva vida. Dóna a tots els qui preguen l’alegria que ve de la pregària. També et demanem pels qui T’han tancat el cor, el que s’han allunyat de Tu perquè ara estan bé, però també et demanem per aquells que T’han tancat el cor perquè pateixen. Obre el nostre cor al Teu amor perquè a través del teu fill Jesucrist puguem ser testimonis del Teu amor. Amén.

Font: http://medjugorje.altervista.org/doc/pslavko/99-Desidero-guidarvi-verso-la-preghiera-del-cuore.php